GOLDA MEIR

País: Israel.

Lloc i any de naixement: Kiev (1898).

Lloc i any de defunció: Jerusalem (1978).

Càrrec principal: primera ministra israeliana.

Dècada més important: 70.

El més positiu: persona clau en la independència d’Israel.

El més negatiu: el conflicte de Yom Kippur.

Nascuda a la ciutat ucraïnesa de Kiev, Golda Meir va ser, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i després del terrible desastre humanitari de l’Holocaust, una de les persones més influents en la lluita dels israelians per aconseguir un estat propi a l’Orient Mitjà. Un cop fundat l’estat hebreu, Meir va ocupar diferents carteres del govern laborista, com els ministeris de Treball i Afers Exteriors, fins que, pocs anys més tard de la guerra llampec dels Sis Dies, va ser nomenada primera ministra del país, en un període en què s’havia situat clarament en el bàndol més dretà i conservador del seu partit. Durant el seu mandat, la política, caracteritzada per un caràcter ferm i autoritari i una gran personalitat, va haver d’afrontar dues greus problemàtiques: l’atemptat terrorista del grup palestí Setembre Negre i el conflicte de Yom Kippur. En el primer assumpte, varis atletes israelians van ser assassinats durant la celebració dels Jocs Olímpics de Munic i, en el segon dels casos, l’ofensiva àrab, encapçalada per Egipte i Síria, va provocar greus entrebancs en el poderós exèrcit hebreu que, malgrat remuntar la situació gràcies al suport dels Estats Units o França, va obligar Meir a presentar la seva renuncia al càrrec.  

JOSEPH McCARTHY



País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Appleton (1908).

Lloc i any de defunció: Bethesda (1957).

Càrrec principal: senador nord-americà.

Dècada més important: 50.

El més positiu: eren temps convulsos.

El més negatiu: la paranoia anti-comunista.

Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial no es van acabar, ni molt menys, els conflictes internacionals, amb el començament de la Guerra Freda entre els blocs capitalista i comunista. Entre finals del decenni dels 40 i inicis de la dècada dels 50, alguns esdeveniments van portar una profunda preocupació al món occidental: la Guerra de Corea, l’expansionisme soviètic a l’est d’Europa, l’obtenció de la bomba atòmica per part de la Unió Soviètica o el triomf de la revolució comunista de Mao Zedong a la Xina. Tots aquests successos van portar una autèntica paranoia als Estats Units, que va personificar l’ultraconservador senador de Wisconsin Joseph McCarthy. Aquest va crear una comissió que va acusar un munt de representants de la política, l’exèrcit, l’administració i la cultura del país de ser agents soviètics o comunistes infiltrats, en una persecució terrible que va rebre el nom de Caça de Bruixes. Anys més tard, i després de no aconseguir proves irrefutables, va ser cessat arran d’una moció de censura.

DOUGLAS McARTHUR

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Little Rock (1880).

Lloc i any de defunció: Washington (1964).

Càrrec principal: general nord-americà.

Dècada més important: 40.

El més positiu: vital en els triomfs dels Estats Units a l’àrea del Pacífic, durant la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: destituït durant el conflicte de Corea.

Comissionat en la Guerra Russo – Japonesa i establert més tard a les illes Filipines, llavors un protectorat nord-americà, el general Douglas McArthur es va veure sorprès per l’actitud imperialista del Japó durant la Segona Guerra Mundial, moment en què va ser nomenat màxim dirigent militar dels Estats Units a la zona del Pacífic sud. Refugiat a Austràlia, una vegada aquest país es va veure alliberat d’una possible invasió nipona, McArthur va optar per la tàctica ofensiva, període en que va aconseguir importants victòries davant les tropes japoneses i en què va expulsar els seus soldats de Nova Guinea, Borneo o les mateixes Filipines, que van tornar al control nord-americà. Després del llançament de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, el general va ser l’encarregat de signar la rendició del Japó, que va tenir lloc al portaavions Missouri; organitzar el judici contra els acusats de crims contra la humanitat i redactar una nova constitució per a l’estat asiàtic, de caràcter democràtic i d’influència occidental. Anys més tard, McArthur va ser designat per encapçalar les files de l’ONU en la Guerra de Corea, un dels primers conflictes de la Guerra Freda, però va ser destituït pel president nord-americà Harry Truman quan el militar tenia la intensió d’atacar territori de la Xina, principal aliat de Corea del Nord.  

FERDINAND MARCOS



País: Filipines.

Lloc i any de naixement: Sarrat (1917).

Lloc i any de defunció: Honolulu (1989).

Càrrec principal: president de Filipines.

Dècada més important: 60.

El més positiu: va ser elegit democràticament

El més negatiu: una flagrant corrupció.

Després d’exercir de president del senat filipí, l’advocat Ferdinand Marcos va guanyar les eleccions a la presidència del país asiàtic. En un principi, les seves polítiques van ser positives i esperançadores, en camps tan importants i transcendents com l’educació o l’agricultura, però a poc a poc el seu règim es va convertir en una terrible i brutal dictadura, caracteritzada per la persecució i empresonament d’adversaris polítics, com el carismàtic Benigno Aquino; una corrupció sense límits o diverses excentricitats, en aquest cas amb un clar protagonisme de la seva esposa Imelda. El seu govern autoritari va provocar l’aparició de dues guerrilles opositores, la primera de caire comunista i la segona formada per combatents musulmans, per la qual cosa el dictador va decidir instaurar durant un munt d’anys la llei marcial. Una sèrie de protestes populars, en un període en què el desequilibri al país entre rics i pobres era abismal, van derrocar Marcos, que va exiliar-se a l’illa de Hawaii, lloc on va morir, mentre l’arxipèlag va donar pas a la democràcia, amb Cory Aquino, viuda de Benigno, com a nova presidenta.  

NELSON MANDELA



País: Sud-àfrica.

Lloc i any de naixement: Mvezo (1918).

Lloc i any de defunció: Johannesburg (2013).

Càrrec principal: president de la República Sud-africana.

Dècada més important: 90.

El més positiu: la seva lluita contra l’apartheid i la reconciliació posterior.

El més negatiu: 27 anys empresonat.

Advocat i membre del Congrés Nacional Africà, Nelson Mandela va anar ascendint llocs en el partit, fins a convertint-se’n en el principal i carismàtic líder. D’es d’aquesta posició, Mandela va portar a terme una intensa lluita no violenta, semblant a les que van exercir Mahatma Gandhi i Martin Luther King, a l’Índia i als Estats Units respectivament, en favor dels drets de la població negra de Sud-àfrica, vergonyosament discriminada, menystinguda i humiliada per la minoria blanca que exercia el govern de l’estat africà. Després de molts actes de sabotatge contra interessos del poder, Mandela va ser detingut i condemnat a cadena perpètua i treballs forçats, època en què es va erigir en un autèntic símbol per als habitants negres de Sud-àfrica i també a nivell internacional. Quan portava 27 anys empresonat, va ser alliberat per l’últim president blanc de l’estat, Frederik de Klerk, que va negociar amb Mandela la transició a la democràcia, fet que els hi va valer a tots dos el premi Nobel de la Pau. Elegit primer president de la república per sufragi universal, lluny del rancor, el ressentiment i la venjança, Mandela va cercar la reconciliació nacional entre blancs i negres.

MAKARIOS III

País: Xipre.

Lloc i any de naixement: Ano Panaia (1913).

Lloc i any de defunció: Nicòsia (1977).

Càrrec principal: màxim mandatari de Xipre.

Dècada més important: 70.

El més positiu: gran artífex de la independència xipriota.

El més negatiu: el conflicte bèl·lic que va viure l’illa a principis dels anys 70.

Makarios III va ser un incansable lluitador en la recerca de la llibertat i la sobirania de l’illa mediterrània de Xipre, llavors un enclavament colonial controlat pel Regne Unit, país que va decidir el seu exili a les illes Seychelles, a l’oceà Índic. Una vegada assolida la independència, l’arquebisbe es va convertir en el màxim dirigent del nou estat, que va ser víctima en tot moment d’una greu tensió entre la població d’origen grec, majoria a l’illa i a la qual pertanyia el religiós ortodox, i els habitants d’arrel turca. La invasió dels anomenats Coronels grecs, durant el període de la dictadura militar a l’estat hel·lè, que cercaven la fusió amb l’illa (Enosis), va motivar un nou exili de Makarios. Tanmateix, dos factors van contribuir al fracàs de la unió: en primer lloc, la fi del règim autoritari a Grècia, amb el retorn de la democràcia a un estat que estava a prop de fer el seu ingrés al Mercat Comú, i, en segon lloc, la revolta de la minoria turca contra els ocupants, provocant un enfrontament bèl·lic que va representar un dels pitjors conflictes que va viure el continent europeu durant la dècada dels 70. Una vegada més o menys restablerta la situació, Makarios va tornar a Xipre i va recuperar el poder de principal dirigent de l’illa fins el dia de la seva mort.   

VLADIMIR ILICH ULIANOV LENIN

País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Simbirsk (1870).

Lloc i any de defunció: Gorski (1924).

Càrrec principal: màxim dirigent de la Unió Soviètica.

Dècada més important: 10.

El més positiu: el triomf de la revolució bolxevic.

El més negatiu: base d’una llarga dictadura.

Vladimir Lenin va ser el líder del partit dels Bolxevics, la facció més radical de les associacions que van lluitar contra el tsarisme, que, una vegada aquell enderrocat, va exercir una intensa oposició al socialisme moderat encapçalat per Alexander Kerenski, que fins i tot va prendre la decisió de condemnar Lenin, que va acabar exiliat. De retorn a Rússia, el polític de Simbirsk va fer triomfar la Revolució d’Octubre, va dissoldre el govern dels menxevics, va decretar l’exili de Kerenski i va crear el primer règim comunista de la història, portant a la pràctica les tesis teòriques de Karl Marx i Friedrich Engels. El líder soviètic va signar amb Alemanya un armistici, l’acord de Brest – Litovsk, que va suposar la retirada del país de la Primera Guerra Mundial, que estava sent una sagnia per a l’estat, tant des del punt de vista humà com econòmic, encara que arran de la finalització de la contesa, va esclatar una guerra civil entre els exèrcits roig i blanc, aquest amb el suport de les potències europees occidentals. Un cop les tropes roges van guanyar el conflicte, Lenin va poder dirigir la Unió Soviètica sense cap obstacle, amb mesures com la pràctica eliminació de l’empresa privada, si bé posteriorment va realitzar una petita obertura en aquest sentit; la col·letivització o nacionalització de la terra i la instauració massiva de la indústria pesada, en clar contrast a l’escassa importància amb què va comptar la fabricació de bens de consum. Després de la seva mort, i arran d’una dura disputa amb Leonid Trotski, el va substituir Josip Stalin.