NIKITA KHRUSTXOV

País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Kursk (1894).

Lloc i any de defunció: Moscou (1971).

Càrrec principal: màxim mandatari soviètic.

Dècada més important: 50.

El més positiu: aconseguir la davantera en la carrera espacial.

El més negatiu: la repressió de la revolta hongaresa.

Els inicis de mandat de Nikita Khrustxov a la Unió Soviètica (URSS) van estar marcats pel seu històric discurs en què va condemnar el cruent i despòtic règim del seu antecessor al càrrec Josip Stalin, fet que va motivar l’esperança que la dictadura soviètica portés a terme una obertura, encara que els canvis no van ser finalment massa significatius. Altres actes de Khrustxov, pel que fa a temes estatals, van ser un creixement de la indústria lleugera en relació a la pesada, constituint un cert bàlsam per a la població, o molt especialment l’èxit en la carrera espacial que es va entaular amb els Estats Units, en què la URSS va aconseguir un clar avantatge, amb el viatge a l’espai, en primer lloc, de la gossa Laika i, en segon lloc, de l’astronauta Iuri Gagarin. Pel que respecta als afers internacionals, la política del líder soviètic van ser molt activa i agitada, protagonitzant alguns dels principals capítols de la Guerra Freda: la repressió de la revolta hongaresa, el fi de les relacions diplomàtiques amb la Xina de Mao Zedong, la construcció del mur de Berlín, per impedir la incessant emigració cap a la part occidental de la ciutat alemanya dividida, i sobretot la instal·lació, pocs anys més tard del triomf de la revolució comandada per Fidel Castro, de míssils a l’illa caribenya de Cuba, fet que va estar a punt de provocar una guerra nuclear. Poc anys després d’aquest últim succés, Khrustxov va ser cessat com a màxim dirigent del país i substituït per Leonid Breznev.

JOHN KENNEDY

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Brookline (1917).

Lloc i any de defunció: Dallas  (1963).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 60.

El més positiu: algun avanç en la defensa de la població afroamericana.

El més negatiu: el fracàs en la invasió a Cuba.

El demòcrata John Kennedy, originari d’una família d’arrels irlandeses, es va convertir en el primer president dels Estats Units de religió catòlica, arran d’unes disputades eleccions davant el republicà Richard Nixon, en els primers comicis televisats de la història. En afers interiors, Kennedy es va trobar la problemàtica de la reivindicació de drets civils per part de la població afroamericana, encapçalada pel reverend Martin Luther King, aconseguint-ne algun avanç, essencialment per la tasca realitzada pel seu germà Robert Kennedy, màxim responsable del departament de Justícia, encara que els principals objectius s’obtindrien sota la presidència del seu successor Lyndon Johnson. En assumptes internacionals, Kennedy va ser partícip d’alguns dels successos més significatius de la Guerra Freda. Com ja havia fet el seu antecessor Dwight Eisenhower, el polític de Machassussets van enviar consellers al Vietnam i també va haver de combatre el triomf de la revolució de Fidel Castro a Cuba, període en què va lliurar ajuda, tant econòmica com pel que respecta a la part logística, a emigrants cubans que van intentar envair l’illa a Bahía de Cochinos, fet que va acabar en un rotund fracàs. Posteriorment, el president nord-americà va haver de fer front a la instal·lació de míssils soviètics al país caribeny, moment en què va estar a punt d’esclatar una guerra nuclear, temor que segurament va ser decisiu perquè Kennedy i els seus màxims col·laboradors renunciessin al bombardeig de l’illa i perquè Nikita Khrustxov, màxim dirigent soviètic, finalment decidís retirar-hi les armes. En una visita a Dallas, a l’estat de Texas, Kennedy va ser assassinat en un dels afers més polèmics i foscos de la recent història dels Estats Units.

HELMUT KOHL

País: Alemanya.

Lloc i any de naixement: Ludwigshften (1930).

Càrrec principal: canceller alemany.

Dècada més important: 80.

El més positiu: la caiguda del mur de Berlín.

El més negatiu: les dificultats que va comportar la reunificació alemanya.

Després d’entrar a formar part del partit demòcrata cristià, Helmut Kohl, un gran admirador del llavors líder de l’associació Konrad Adenauer, va anar escalant llocs fins a convertir-se en el seu principal representant l’any 1973. Tanmateix, arran de perdre les eleccions davant el socialdemòcrata Helmut Schmidt, va haver d’esperar fins l’any 1982 per erigir-se en canceller d’Alemanya Occidental. Es podria dir que Kohl va estar en el lloc i moment adequats, doncs durant el seu mandat va caure el mur de Berlín, es va reunificar Alemanya, dividida des del final de la Segona Guerra Mundial i amb la consegüent caiguda de la República Democràtica, i va desaparèixer el comunisme al continent europeu després de l’enfonsament de la Unió Soviètica. No obstant, la unitat entre les dues alemanyes va comportar una important crisi econòmica, l’alça de l’atur, la desigualtat entre est i oest i el creixement de l’extrema dreta a la part oriental del país. Kohl, el polític que més anys ha ostentat el càrrec de canceller des de l’època d’Otto von Bismark, va ser també un fervent defensor de la Comunitat Europea, sent clau, juntament amb el president francès François Mitterrand, en el Tractat de Maastricht, determinant per a la unificació política i monetària d’Europa.    

MARTIN LUTHER KING

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Atlanta (1929).

Lloc i any de defunció: Memphis (1968). 

Càrrec principal: reverend I activista de la lluita pels drets civils.

Dècada més important: 60.

El més positiu: molts negres li deuen els drets actuals de la població afroamericana.

El més negatiu: un assassinat més en una dècada turbulenta als Estats Units.

Després de molts anys de discriminació i fets humiliants, durant la dècada dels 50, la població afroamericana dels Estats Units va començar a ser conscient dels drets que li corresponien, circumstància que va tenir com a simbòlic inici el moment en què Rosa Parks, ciutadana de l’estat d’Alabama, al profund sud del país, es va negar a cedir el seient de l’autobús a una persona de raça blanca. Poc més tard, el reverend Martin Luther King, originari d’una altra localitat del sud, Atlanta, a l’estat de Georgia, es va erigir com a líder del moviment que cercava els drets civils per als habitants negres d’Amèrica del Nord. Dotat d’una extraordinària oratòria i mitjançant una filosofia de lluita no violenta molt influenciada per les accions del líder espiritual indi Mahatma Gandhi, King va començar les seves reivindicacions durant el període presidit pel republicà Dwight Eisenhower, que es va veure obligat a acabar amb la segregació escolar que hi tenia lloc en un centre educatiu igualment d’Alabama. Amb l’exercici dels presidents demòcrates John Kennedy i, sobretot, Lyndon Johnson, els afroamericans van aconseguir importants avenços, en una època en què King va protagonitzar nombroses protestes i marxes, destacant entre aquestes últimes la gran manifestació portada a terme a Washington, en què l’activista va pronunciar l’històric discurs del somni. En una de les etapes de més intensitat en la seva lluita, King va ser assassinat a la ciutat de Memphis, a l’estat de Tennessee.    

RUDOLAH KHOMEINI

País: Iran.

Lloc i any de naixement: Khomein (1900).

Lloc i any de defunció: Teheran (1989).

Càrrec principal: líder espiritual de l’Iran.

Dècada més important: 80.

El més positiu: la finalització del règim cruent i dictatorial del xa.

El més negatiu: la guerra contra l’Iraq.

L’oposició iraniana a la fèrria i cruenta dictadura del xa Reza Palhevi, qui va acabar, mitjançant un cop d’estat, amb l’ajut dels Estats Units i la Gran Bretanya, amb el règim del polític nacionalista i socialitzant Mohammad Mossadeq, va ser molt complexa i heterogènia, doncs anava des de la dreta moderada fins al comunisme, passant per la ideologia de caire islamista i el socialisme. No obstant, arran de la caiguda de Palhevi, l’aiatol·lah Rudolah Khomeini, després de molts anys en l’exili, es va fer amb el poder del país asiàtic sense cap tipus d'acord ni coalició. Una vegada investit líder espiritual de l’estat iranià, Khomeini va mostrar ràpidament la seva animadversió enfront els Estats Units, gran aliat del xa i al qual havia donat asil, en un període en què una important quantitat de funcionaris nord-americans van ser segrestats en la seva ambaixada a Teheran. Seguidament, Khomeini, que va acabar amb la modernització i occidentalització que havia viscut el país amb el xa, obligant les dones a cobrir-se els cabells, va mantenir una terrible, llarga i absurda guerra conta el veí Iraq de Saddam Hussein, que va finalitzar sense un vencedor clar. Des d’aleshores, el xiïta Iran manté una pugna amb la sunnita Aràbia Saudita per influir en els diferents estats de l’Orient Mitjà.        

ALEXANDER KERENSKI



País: Rússia.

Lloc i any de naixement: Simbirsk (1881).

Lloc i any de defunció: Nova York (1970).

Càrrec principal: cap del govern rus.

Dècada més important: 10.

El més positiu: l’intent d’instal·lar a Rússia un socialisme moderat.

El més negatiu: el fracàs del seu govern.

Brillant advocat, va defensar durant el tsarisme diversos activistes que cercaven una millora dels drets socials durant l’època monàrquica russa, fins que es va convertir en un dels principals líders del socialisme moderat del país. El mes de febrer de 1917, va ser un dels activistes menxevics que va aconseguir derrocar Nicolau II, el darrer tsar, instaurant, com a màxim col·laborador del príncep Gueorgui Lvoff, un règim socialista allunyat de la radicalitat que proclamaven els bolxevics encapçalats per Vladimir Lenin. Després de ser ministre de Justícia, càrrec des del qual va dictaminar polítiques força progressistes, com les llibertats d’expressió i d’associació, la igualtat entre homes i dones o el sufragi universal, i de Guerra, va passar a ser el principal governant de Rússia. Diferents factors van motivar la multitud de problemes que Kerenski va tenir per gestionar: en primer lloc, la desfeta que les tropes russes acaparaven en la Primera Guerra Mundial; en segon lloc, els intents de la vella guàrdia de recuperar el poder, i, en tercer lloc, la pressió dels bolxevics, que criticaven al dirigent no portar a terme les pertinents reformes socials i econòmiques. Malgrat prohibir el partit comunista, i al fet que Lenin va fugir a Finlàndia, el grup bolxevic finalment es va fer amb el poder el mes d’octubre, provocant l’exili de Kerenski a París i, abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, a Nova York, ciutat on va morir.  

LYNDON JOHNSON



País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Stonewall (1908).

Lloc i any de defunció: Austin (1973).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 60.

El més positiu: els drets civils.

El més negatiu: Vietnam.

En dues parts antagòniques es pot dividir la presidència del polític demòcrata Lyndon Johnson: en primer lloc, l’extraordinària tasca realitzada en els afers interiors pel dirigent texà i, en segon lloc, pel que respecta als assumptes exteriors, coincidir amb el pitjor període de la guerra del Vietnam. Johnson va ser nomenat de forma improvisada, ràpida i sota un clima de profunda tensió president dels Estats Units, arran de l’assassinat a Dallas del seu predecessor John Kennedy, del qual en va ser vicepresident. Pel que fa a la gestió del país, el nou màxim mandatari nord-americà va aconseguir grans avenços en els drets civils de la població negra, en un moment en què la lluita pacífica del mític Martin Luther King va assolir un gran seguiment i una important intensitat, completant d’aquesta manera el treball de Kennedy, el qual havia quedat una mica estancat. Igualment, Johnson va portar a terme, en general, unes polítiques socials de caràcter força progressista, fins el punt de ser considerat el president nord-americà més esquerranista de la història juntament amb Jimmy Carter. Tanmateix, la política internacional del polític texà va ser tremendament negativa, etapa en què es van viure alguns dels pitjors episodis del conflicte del Vietnam, quan la població va poder observar per televisió les atrocitats de l’exèrcit dels Estats Units. La terrible guerra al sud-est asiàtic, que va provocar grans protestes en el període àlgid del pacifista moviment hippy, va motivar que no es presentés a la reelecció presidencial en els comicis que va guanyar el republicà Richard Nixon.  

JOAN CARLES I DE BORBÓ

País: Espanya.

Lloc i any de naixement: Roma (1938).

Càrrec principal: rei d’Espanya.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la transició democràtica espanyola.

El més negatiu: alguns afers que van marcar el final del seu regnat.

Nascut a l’exili de Roma, on la seva família es va traslladar arran de l’adveniment de la Segona República, el llavors príncep Joan Carles de Borbó va ser nomenat pel dictador Francisco Franco com el seu successor. Després de la mort del militar, va ser investit rei, lloc des del qual, juntament amb el polític centrista Adolfo Suárez, va ser el màxim exponent de la transició democràtica de l’estat espanyol. Durant el seu llarg regnat, es van produir a Espanya fets de gran rellevància com l’aprovació d’una nova constitució de caràcter democràtic, l’intent de cop d’estat perpetrat pel tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero, una època radical del terrorisme d’ETA, l’entrada del país als organismes internacionals de l’OTAN i el Mercat Comú Europeu, els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla. Després de ser la Monarquia, durant un munt d’anys, l’estament de llarg més ben valorat per la població espanyola, aquella va passar pel seu pitjor moment quan es va veure involucrada en assumptes com el procés sobiranista de Catalunya, la presència del monarca en una cacera d’elefants a l’estat africà de Botswana, en el període més profund de la crisi econòmica espanyola, o molt especialment l’escàndol de corrupció que té com a protagonista el seu gendre Iñaki Urdangarín. Finalment, va prendre la decisió d’abdicar i lliurar la corona al seu fill Felip VI de Borbó. 

JOAN XXIII

País: Itàlia / Vaticà.

Lloc i any de naixement: Sotto il Monte (1881).

Lloc i any de defunció: Ciutat del Vaticà (1963).

Càrrec principal: papa.

Dècada més important: 60.

El més positiu: els Concilis Vaticà II.

El més negatiu: morir abans de la seva finalització.

Quan Angelo Giuseppe Roncalli va ser nomenat papa amb el nom de Joan XXIII, tenia ja una edat força avançada i la sensació no era una altra que la que seria un pontífex de transició, però va succeir més aviat tot el contrari. Roncalli, membre d’una família pagesa i humil, va sentir una gran admiració pel sacerdot Radini Tedeschi, clau en algunes de les seves idees; va ser ordenat a la localitat llombarda de Bèrgam i, després d’estàncies a diferents països com Bulgària, Turquia, Grècia i França, va ser investit bisbe de Venècia. Com a papa, el seu desig va ser el de modernitzar l’església Catòlica, posar-la al dia, acostar l’estament al poble, sobretot aquell més proper a la pobresa i les necessitats bàsiques, i unir les diferents branques del Cristianisme i aquest amb altres religions. Home de gran humanitat, Joan va convocar els històrics concilis de Vaticà II per poder instaurar les seves mesures, però va trobar la mort abans de què les sessions arribessin al seu final, per la qual cosa el seu successor, Pau VI, va ser l’encarregat de clausurar-les. Joan va ser beatificat pel pontífex Joan Pau II i canonitzat per l’actual papa Francesc I.