DWIGHT EISENHOWER

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Denison (1890).

Lloc i any de defunció: Washington (1969).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 50.

El més positiu: heroi de la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: moments crítics de la Guerra Freda.

Heroi militar nord-americà de la Segona Guerra Mundial i estrateg decisiu en triomfs aliats de la contesa com el Desembarcament de Normandia, el carisma de Dwight Eisenhower va ser fonamental perquè es convertís en el primer president republicà dels Estats Units des del crack borsari de Nova York l’any 1929. En els afers interiors, va tenir-hi lloc la terrible i paranoica comissió anticomunista portada a terme per l’ultraconservador senador de Wisconsin Joseph McCarthy i va haver de fer front a les primeres demandes importants de drets civils reivindicades per la població afroamericana, aconseguint la seva administració avenços significatius per acabar amb la segregació de l’educació en alguns centres escolars dels estats del sud. Quant als assumptes internacionals, Eisenhower va fer esforços per mantenir una coexistència pacífica amb el líder soviètic Nikita Hrustxov, encara que hi van haver factors que van posar en perill l’estabilitat, com el caràcter combatiu del seu secretari d’estat John Foster Dulles, l’avantatge que la Unió Soviètica (URSS) va assolir en la carrera espacial, la repressió de la URSS per sufocar la revolta a Hongria, la crisi de Suez, la victòria de Fidel Castro a la revolució cubana o els signes inicials de conflicte al Vietnam, amb l’enviament dels primers consellers nord-americans al sud-est asiàtic.   

ALEXANDER DUBCEK

País: Txecoslovàquia.

Lloc i any de naixement: Uhrowec (1921).

Lloc i any de defunció: Praga (1992).

Càrrec principal: president de Txecoslovàquia.

Dècada més important: 60.

El més positiu: intentar un socialisme més just i humanitari.

El més negatiu: fracassar en el seu intent.

Després de cursar estudis universitaris a Moscou, Alexander Dubcek va tornar a Txecoslovàquia, quan es va convertir en un dels principals membres del partit comunista de l’estat centreeuropeu. Una vegada elegit màxim mandatari del país, el dirigent eslovac va iniciar una sèrie de reformes que cercaven un socialisme més just, flexible i humanitari, una obertura de caire democràtic i un intent de distanciar-se de la dependència política i econòmica de la Unió Soviètica (URSS). La població txecoslovaca va rebre amb il·lusió i esperança els canvis del seu nou líder, que van portar el nom de la Primavera de Praga, esdevinguda l’any 1968, gairebé contemporània als Fets del Maig de França. No obstant, la URSS, llavors sota la direcció de Leonid Breznev, no va acceptar les noves directrius que prenia Dubcek, sobretot per una possibilitat de contagi a altres estats de la zona. Com havia fet el seu antecessor Nikita Hrustxov dotze anys abans a Budapest, quan hi va tenir lloc la revolta hongaresa, Breznev va dirigir els tancs del Pacte de Varsòvia a Praga i va reprimir les protestes. Dubcek va ser empresonat i expulsat del partit i va desaparèixer de la vida política, a la qual va tornar com a president del Parlament l’any 1989, quan Txecoslovàquia va recuperar la democràcia amb Vaclav Havel.      

IDI AMIN DADA

País: Uganda.

Lloc i any de naixement: Koboko (1925).

Lloc i any de defunció: Jedda (2003).

Càrrec principal: president d’Uganda.

Dècada més important: 70.

El més positiu: els inicis no van ser del tot negatius.

El més negatiu: una terrible i cruenta dictadura.

Exboxejador i oficial de l’exèrcit britànic colonial, Idi Amin Dada, una vegada Uganda va assolir la seva independència, es va convertir en el cap de les forces armades del nou estat, realitzant posteriorment un cop militar contra el màxim dirigent estatal Apollo Milton Obote, per erigir-se en president de la república del país africà. Si bé en principi el seu govern fins i tot va mostrar signes esperançadors, ben aviat es va desfermar, pel que respecta a la política interior, una dictadura autoritària, terrorífica, cruenta i sanguinària, amb la persecució de diferències poblacions ètniques, empresonaments sense garanties judicials, tortures i execucions, sense oblidar una incessant i escandalosa corrupció. Quant al sector internacional, Dada va variar dràsticament les seves aliances, doncs, al començament del seu mandat, es va apropar al bloc capitalista i occidental i a l’estat d’Israel, per canviar més tard de parer, fins el punt que varis viatgers jueus van ser segrestats a l’aeroport de Kampala, la capital ugandesa, després que l’avió fos obligat a aterrar-hi. Poc temps després d’aquests succés, el dictador va ser deposat, moment en què va exiliar-se, en primer lloc, a la Líbia de Muammar al - Gadafi, i, en segon lloc, a l’Aràbia Saudita, país on va morir. 

LLUÍS COMPANYS

País: Catalunya.

Lloc i any de naixement: el Tarròs (1882).

Lloc i any de defunció: Barcelona (1940).

Càrrec principal: president de la Generalitat de Catalunya.

Dècada més important: 30.

El més positiu: símbol històric de Catalunya.

El més negatiu: li va tocar viure un període molt complicat.

Després de convertir-se en un dels màxims dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya, Lluís Companys va ser nomenat president del restaurat Parlament de Catalunya durant l’època de màxim mandatari de la Generalitat de Francesc Macià, a qui va substituir en el màxim càrrec polític català. Companys, que va ser fugaç ministre de Marina del govern de Manuel Azaña, durant el primer període de la Segona República, va proclamar, en l’etapa del dretà i centralitzador gavinet de la CEDA de José María Gil Robles, la República Catalana en el marc de l’estat espanyol, un pronunciament bastant ambigu que, no obstant, li va valdre una dura pena de presó. Amb el triomf del bloc d’esquerres del Front Popular, en les darreres eleccions espanyoles del període republicà, el polític de l’Urgell va recuperar la llibertat i va haver de presidir la Generalitat durant els penosos dies de l’alçament nacional i la consegüent Guerra Civil, al final de la qual es va exiliar a França, on va ser capturat per la Gestapo alemanya, després de l’ocupació nazi del país veí, i deportat a l’Espanya franquista. Arran d’un judici sumaríssim amb escasses garanties, va ser executat a Montjuïc. 

MICHAEL COLLINS



País: Irlanda.

Lloc i any de naixement: Clonakilty (1890).

Lloc i any de defunció: Beal – na Blath (1922).

Càrrec principal: president de la República d’Irlanda.

Dècada més important: 10.

El més positiu: heroi de la independència irlandesa.

El més negatiu: l’animadversió del sector radical.

Després d’entrar a formar part de l’IRA, Michael Collins va anar assolint importància en el grup de caràcter republicà, catòlic i independentista irlandès, fins el punt de ser detingut, jutjat i empresonat per les forces d’ocupació britàniques. Una vegada va sortir del presidi, i pel fet que el màxim dirigent de l’organització, Eamon de Varela, es trobava reclòs, es va convertir, juntament amb Arthur Griffith, en el màxim representant del país en les converses de pau, portades a terme a Londres, amb el Regne Unit, amb qui van arribar a un acord d’autonomia per a Irlanda, però amb el peatge d’haver d’acceptar la partició de l’illa, quedant la zona septentrional, amb molta població anglicana, sota domini britànic, i de continuar fidel a la corona dels Windsor, circumstàncies que no van tolerar De Varela i altres líders independentistes irlandesos, per la qual cosa seguidament es va iniciar una penosa guerra civil, en el curs de la qual Collins, president d’un govern provisional i cap de les forces armades, va ser assassinat.

BILL CLINTON



País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Hope (1946).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 90.

El més positiu: la conjuntura econòmica.

El més negatiu: el cas Lewinski. 

Arran de vèncer en el comicis de l’any 1992 davant George H. Bush, Bill Clinton va acabar amb 12 anys de domini del partit republicà, els primers vuit sota el mandat de l’ultraconservador Ronald Reagan i els quatre següents amb la presidència de Bush. Amb el polític demòcrata, pel que respecta al pla interior, va créixer la conjuntura econòmica i es va reduir de forma considerable el percentatge de l’atur, mentre que en  l’esfera internacional va descendir l’activisme bèl·lic, que havia caracteritzat els seus dos predecessors, encara que va haver de fer front als atemptats que la llavors incipient Al – Qaeda d’Ussama Bin Laden va perpetrar contra les ambaixades nord-americanes a Nairobi i Dar – es – Salam, capitals de Kenya i Tanzània respectivament. Després de guanyar les seves segones eleccions, l’any 1996 enfront Bob Dole, Clinton va passar pels seus pitjors dies com a president arran l’esclatar l’escàndol de la becària Monica Lewinski, que va estar molt a prop de convertir-lo en el segon home obligat a dimitir del màxim càrrec polític del país, amb l’únic antecedent del republicà Richard Nixon pel cas Watergate.    

WINSTON CHURCHILL

País: Regne Unit.

Lloc i any de naixement: Blenheim Palace (1874).

Lloc i any de defunció: Londres (1965).

Càrrec principal: primer ministre britànic.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la resistència durant la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: la sorprenent derrota en les primeres eleccions després del conflicte.

Prestigiós escriptor, Winston Churchill, que també va exercir de periodista i corresponsal de guerra, va formar part del partit conservador britànic, en el qual va anar ascendint fins a convertir-se en el seu carismàtic líder. Una vegada començada la Segona Guerra Mundial, Churchill es va fer amb el lloc de primer ministre britànic en un govern de concentració que tenia com a objectiu primordial evitar la invasió de l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler, que ja havia conquistat places com Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica o França. Malgrat els continuats, intensos i terribles bombardejos a diferents ciutats del Regne Unit, aquest va aconseguir resistir amb heroïcitat i va passar posteriorment a l’atac, arran de l’entrada al conflicte dels Estats Units i la Unió Soviètica, sent les tropes britàniques decisives en triomfs aliats com les batalles a l’Àfrica, la conquista d’Itàlia o el desembarcament a Normandia. Malgrat convertir-se en un autèntic heroi al seu país, Churchill va perdre sorprenentment les primeres eleccions de la postguerra davant el laborista Clement Attlee, encara que més tard va aconseguir retornar al poder, des del qual es va distingir, a més de per continuar la reconstrucció tant anímica com material de l’estat, per ser un radical anticomunista, mostrant la seva preocupació per l’expansió del bloc soviètic a l’est d’Europa, especialment a Txecoslovàquia, i per ser clau en tres dels primers episodis de la Guerra Freda: salvar Berlín del bloqueig de Josip Stalin, enderrocar el líder nacionalista iranià Mohammad Mossadequ, propiciant la instauració de la dictadura del xa Reza Palhevi, i evitar la victòria comunista en la guerra civil de Grècia.   

NICOLAE CEAUCESCU

País: Romania.

Lloc i any de naixement: Scomicesti (1918).

Lloc i any de defunció: Bucarest (1989).

Càrrec principal: president de Romania.

Dècada més important: 60.

El més positiu: en alguns moments semblava voler humanitzar el seu règim.

El més negatiu: autoritarisme, corrupció i nepotisme.

Després de patir penes de presó per la seva ideologia de caire socialista, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, i amb l'entrada de Romania en l’òrbita de la Unió Soviètica (URSS), Nicolae Ceaucescu va anar ascendit en el partit comunista del seu país fins a convertir-se en el màxim mandatari de l’estat durant la dècada dels 60, quan, tal com havia fet Josip Broz Tito a l’antiga Iugoslàvia, va intentar instaurar un règim més humà, menys rígid, distanciat de la URSS i més proper al bloc capitalista occidental encapçalat pels Estats Units. No obstant, amb el pas dels anys, Ceaucescu va fundar una dictadura cruent i repressora que va exercir les detencions arbitràries, l’empresonament polític i la tortura, mitjançant l’anomenada Securitate, la temuda policia del règim. Amb un govern profundament corrupte que va portar a terme un indissimulat nepotisme, va fer prevaler una política econòmica basada en l’exportació, fet que va agreujar la situació paupèrrima en què vivia la població romanesa. En els anys finals del seu mandat, amb un esperit de contradicció sorprenent, va fer participar el seu país als Jocs Olímpics de Los Angeles, organitzats l'any 1984, malgrat que els estats comunistes europeus els van boicotejar, però en canvi, durant la Prestroika impulsada pel líder soviètic Mikhail Gorbatxov, es va aferrar al poder, fins que, quan intentava fugir a l’estranger, va ser detingut, jutjat de manera sumaríssima i executat juntament amb la seva esposa Elena.

FIDEL CASTRO

País: Cuba.

Lloc i any de naixement: Mayarí (1926).

Càrrec principal: president de Cuba.

Dècada més important: 60.

El més positiu: el triomf de la revolució.

El més negatiu: perpetuar el seu poder.

Després d’un intent fallit de realitzar un cop d’estat contra el dictador Fulgencio Batista, quan les tropes insurgents van ocupar al palau de Moncada, a Santiago de Cuba, fet que li va costa un pena de presó, Fidel Castro es va exiliar a Mèxic, des d’on va tornar a Cuba a bord el vaixell Granma, quan es va ocultar a la serra Maestra, juntament amb altres guerrillers com el seu germà Raúl, Camilo Cienfuegos o l’idealista metge argentí Ernesto Che Guevara. Al cap d’un anys, la revolució, aleshores de caire popular i nacionalista, va triomfar i va deposar Batista, que va haver d’optar per l’exili. Una vegada en el poder, Castro va realitzar una profunda reforma agrària i va portar a terme la nacionalització de diverses empreses privades, mesures que van afectar clarament els interessos econòmics dels Estats Units, que, sota la presidència de John Kennedy, van atorgar ajut econòmic i logístic a exiliats cubans que van intentar una invasió a la Bahía de Cochinos, la qual va fracassar al no trobar l’esperat suport del poble. Aquest fet va motivar la radicalització del règim castrista, que va abraçar el comunisme i es va apropar a la Unió Soviètica (URSS), en un moment en què el seu màxim dirigent, Nikita Khrustxov, va decidir instal·lar a l’illa caribenya llançadores de míssils, que van estar a punt de provocar un bombardeig nord-americà i van situar la psicosi d’una possible guerra nuclear. Posteriorment, una vegada solucionada la crisi, Cuba, que ha realitzat una excel·lent tasca en els àmbits de la sanitat i l’educació, va intentar expandir el socialisme a altres parts de l’Amèrica Llatina (Nicaragua i el Salvador) i al continent africà (Angola i Etiòpia), però la desaparició de la URSS, que es va sumar a l’embargament nord-americà, va provocar una profunda crisi econòmica a l’illa. Fa uns anys, Fidel, amb la salut molt deteriorada, va atorgar la presidència al seu germà Raúl.    

JIMMY CARTER

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Plains (1924).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 70.

El més positiu: les polítiques socials.

El més negatiu: la crisi dels rehenes a l’Iran.

Després de l’escàndol Watergate, que va obligar, per primer cop i fins el moment l’últim, a dimitir a un president en la història dels Estats Units, concretament Richard Nixon, Jimmy Carter va vèncer el seu successor, Gerald Ford, en les eleccions de l’any 1976, acabant amb vuit anys de domini republicà. Carter, un dels presidents més progressistes en la història del país, la qual cosa va repercutir en un afavoriment de les polítiques de caràcter social, es va trobar un estat enfonsat, desmoralitzat i deprimit a causa de la sortida per la porta del darrera de la Guerra del Vietnam o pel mateix cas que va obligar Nixon a renunciar al seu càrrec. Durant el seu mandat, el polític de Georgia va optar per una política internacional escassament bel·ligerant, encara que en la part final del seu govern es va trobar amb dues circumstàncies que van obligar-lo a moure fitxa: la primera, la invasió soviètica de l’Afganistan, a la qual Carter va respondre amb el boicot als Jocs Olímpics de Moscou, que es van celebrar l’any 1980, i la segona, el segrest de varis funcionaris nord-americans a l’ambaixada de Teheran a mans d’estudiants iranians, fet que va motivar, sobretot al quedar frustrat un intent de rescat, que perdés clarament els comicis de 1980 davant l’ultraconservador Ronald Reagan.