RICHARD NIXON

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Yorba Linda (1913).

Lloc i any de defunció: Nova York (1994).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la fi del malson de Vietnam.

El més negatiu: el cas Watergate.

Després d’exercir com a governador de l’estat de Califòrnia, Richard Nixon va ser elegit candidat republicà a la Casa Blanca per enfrontar-se al demòcrata John Kennedy l’any 1960, en els primers comicis de la història televisats i en els quals el polític de Machassussets es va endur la victòria per un escàs marge de vots. Posteriorment, Nixon va tornar a presentar-se a les eleccions de 1968, en què va aconseguir una clara i brillant victòria. El dirigent californià es va trobar un país enfonsat moralment en la Guerra de Vietnam, conflicte que va provocar una gran polèmica arran d’emetre’s per televisió algunes de les pitjors atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà o per la pèrdua de nombroses vides humanes per part dels dos bàndols de la contesa. Si bé és veritat que Nixon va viure alguns dels més greus episodis de l’enfrontament del sud-est asiàtic, període en què les manifestacions pacifistes va ser continuades durant l’època àlgida del moviment contracultural hippy, amb el polític republicà al poder, els Estats Units van acabar retirant-se de Vietnam, encara que ho fessin per la porta del darrere i deixant via lliure al triomf final dels comunistes del nord. Malgrat ser reelegit sense massa problemes en els comicis de l’any 1972, Nixon no va poder acabar el seu segon mandat a l’esclatar el cas Watergate, un escàndol d’escoltes telefòniques en una convenció del Partit Demòcrata que el va obligar a renunciar al càrrec, moment en què va ser substituït pel seu vicepresident Gerald Ford.    

NICOLAU II



País: Rússia.

Lloc i any de naixement: Sant Petersburg (1868).

Lloc i any de defunció: Iakaterinburg (1918). 

Càrrec principal: tsar rus.

Dècada més important: 10.

El més positiu: la influència de Rússia en el continent asiàtic.

El més negatiu: la revolució que va acabar amb el seu poder i la seva vida.

Successor del seu pare Alexandre III, Nicolau II, últim tsar de Rússia, va continuar amb el règim autoritari, despòtic i repressor que havia caracteritzat el seu progenitor, encara que la seva poca dedicació a la política va motivar que les decisions més importants les prengués el seu conseller Grigori Rasputí. Si bé és veritat que l’imperialisme rus es va expandir per bona part d’Àsia, el país va patir severes derrotes en les Guerres Balcàniques i en l’enfrontament davant el Japó, circumstància que es va agreujar quan Rússia, aliada amb Sèrbia, el Regne Unit i França, va entrar en la Primera Guerra Mundial, tasca per a la qual no estava preparada. Les severes desfetes en la Gran Guerra contra els exèrcits alemanys, la pobresa dels obrers d’una incipient però intensa industrialització i la fam i misèria de la població agrària, van motivar diferents revoltes i, encara que la primera d’elles, l’any 1905, va ser eliminada, el poder tsarista va haver de declinar amb la inicial de 1917, quan el menxevic Alexander Kerenski va establir un govern republicà de tipus moderat que va obligar a abdicar Nicolau, que es va traslladar amb la seva família a la localitat de Iakaterinburg. Arran de la victòria de la revolució bolxevic del mateix any, el nou dirigent governamental, Vladimir Lenin, va decretar la seva execució i la de tots els integrants dels Romanov.       

JAWAHARTAL NEHRU



País: Índia.

Lloc i any de naixement: Allahabad (1889).

Lloc i any de defunció: Nova Delhi (1964).

Càrrec principal: màxim mandatari indi.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la independència índia.

El més negatiu: els conflictes amb el pakistan.

Després d’estudiar dret al Regne Unit, Jawahartal Nehru va tornar a l’Índia per convertir-se en un dels principals opositors al domini britànic del subcontinent, com un dels membres més representatius del Partit del Congrés. Si el lideratge espiritual i simbòlic va tenir la seva personificació en Mahatma Gandhi, amb qui Nehru va mantenir en principi relacions cordials, encara que més tard els seus camins es van distanciar, el dirigent d’Allahabad, amb fortes conviccions d’ideologia socialista, va acabar erigint-se en l’home que va comandar el moviment secessionista indi des del punt de vista polític. Una vegada l’Índia va aconseguir l’any 1948 la seva independència, Nehru va ser nomenat maxim mandatari del nou estat, posició des de la qual va haver d’afrontar durs i greus dificultats, com l’assassinat de Gandhi, la profunda desigualtat social i econòmica del país o la separació del Pakistan musulmà, amb qui va mantenir seriosos conflictes com el de la regió del Caixmir. El polític indi va ser un dels homes clau en el moviment dels No Alienats, juntament amb altres dirigents com el iugoslau Josip Broz Tito, l’indonesi Ahmed Sukarno o l’egipci Gamal Abdel Nasser, i el seu paper va ser clau en les conferències del grup a Bandung i Belgrad, però paulatinament es va acostar al bloc comunista encapçalat per la Unió Soviètica, mentre el Pakistan s’apropava al bàndol capitalista liderat pels Estats Units. Anys més tard, la seva filla Indira Gandhi també va presidir el país.          

GAMAL ABDEL NASSER



País: Egipte.

Lloc i any de naixement: Alexandria (1918).

Lloc i any de defunció: el Caire (1970).

Càrrec principal: president egipci.

Dècada més important: 60.

El més positiu: la victòria moral de Suez.

El més negatiu: el desastre en la Guerra dels Sis Dies.

Gamal Abdel Nasser va encapçalar un jove grup de militars que va realitzar un cop d’estat que va acabar amb la monarquia del rei Faruk, aconseguint poc més tard convertir-se en el màxim dirigent d’Egipte. El govern de Nasser es va caracteritzar per un intens nacionalisme, una actitud força populista i el seu total rebuig a l’estat d’Israel, que va marcar gran part de l’agenda del seu mandat. La nacionalització del canal de Suez va originar la contrarietat de les potències europees de França i la Gran Bretanya, màxims accionistes de la construcció, que es van ajuntar amb l’estat hebreu per envair el territori egipci, fet que va motivar una forta crítica dels Estats Units i la Unió Soviètica (URSS), en una de les poques ocasions en què tots dos països es van posar d’acord durant la Guerra Freda. La retirada dels ocupants va suposar una gran victòria moral de Nasser, que, a poc a poc, es va anar acostant a la URSS, que va acabar assumint el finançament de la presa d’Aswan. El rais egipci va cercar la unió de tots els estats àrabs i fins i tot va fusionar el seu país amb la Síria de Hafiz al Assad, la República Àrab Unida, que va tenir escassa vigència, però el vincle entre els dos líders va continuar per preparar una gran guerra contra Israel. Tanmateix, finalment va ser l’exèrcit hebreu qui va atacar els seus adversaris en un conflicte llampec que va rebre el nom de Guerra dels Sis Dies, que va finalitzar amb un terrible desastre per als combatents àrabs, en línies generals, i un rotund fracàs de Nasser, que va morir pocs anys després, en l’aspecte individual.    

IMRE NAGY



País: Hongria.

Lloc i any de naixement: Kaposvar (1896).

Lloc i any de defunció: Budapest (1958).

Càrrec principal: màxim mandatari hongarès.

Dècada més important: 50.

El més positiu: intentar democratitzar el país.

El més negatiu: la derrota de la revolta de Budapest.

Combatent en la Primera Guerra Mundial en les files de l’Imperi Austro - Hongarès, una estada a la Unió Soviètica (URSS) va motivar la seva adopció de la ideologia marxista, fet que li va permetre, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, tornar a Hongria, convertida al comunisme, després d’estar exiliat a la URSS de Josip Stalin. Al seu país va ocupar els ministeris d’Agricultura i Interior, abans de ser nomenat màxim dirigent de l’estat centreeuropeu. Aprofitant l’avinentesa de la mort d’Stalin i l’aparent obertura de la URSS, Nagy va intentar uns canvis de tipus democràtic, amb la paralització de la col·lectivització agrària, la inclusió de polítiques liberals, l’aprovació d’alguns partits polítics al marge de l’oficial comunista, la retirada del Pacte de Varsòvia, la fabricació de bens de consum i la instauració de la petita empresa privada, però els soviètics, ja encapçalats pel sempre imprevisible Nikita Khrustxov, van desautoritzar les obertures del premier hongarès i els seus tancs van reprimir la revolta a Budapest. Nagy, que va intentar refugiar-se a l’ambaixada iugoslava de la capital magiar, va ser detingut, substituït per Janos Kader, jutjat de manera secreta i condemnat a mort.    

BENITO MUSSOLINI

BERNARD MONTGOMERY

País: Gran Bretanya.

Lloc i any de naixement: Londres (1887).

Lloc i any de defunció: Mill (1976).

Càrrec principal: general britànic.

Dècada més important: 40.

El més positiu: heroi de la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: una mica a l’ombra de Dwight Eisenhower.

Després de formar part del comandament de l’exèrcit britànic durant la Primera Guerra Mundial, Bernard Montgomery va consolidar la seva posició militar en el període d’entreguerres, fet que li va proporcionar convertir-se en el màxim exponent de les tropes del Regne Unit en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. En aquest gran conflicte, va destacar la seva tasca en les batalles del desert al nord d’Àfrica, en què va derrotar els alemanys d’Erwin Rommel en l’enfrontament d’Al Alamein, en territori egipci, i va aconseguir la rendició germànica en terres tunisianes. Seguidament, els soldats de Montgomery van envair l’illa de Sicília i la península Itàlica, accions que van provocar la rendició italiana i la detenció del líder feixista Benito Mussolini, que va ser ajusticiat pels seus adversaris nacionals. Pel que fa al Desembarcament de Normandia, Montgomery, no sense mostrar certa contrarietat, va haver de posar-se a les odres del general nord-americà Dwight Eisenhower, si bé l’estratègia del militar britànic va ser clau per al seu èxit, com també en el triomf aliat en la Batalla de les Ardenes o en la definitiva rendició d’Alemanya a la contesa.     

FRANÇOIS MITTERRAND

País: França.

Lloc i any de naixement: Jamac (1916).

Lloc i any de defunció: París (1996).

Càrrec principal: president de França.

Dècada més important: 80.

El més positiu: un gran carisma.

El més negatiu: li va costar molt arribar a la presidència de la república.

Amb un passat fosc, doncs sembla ser que va treballar per al règim col·laboracionista dels nazis instal·lat a la localitat de Vichy, posteriorment, François Mitterrand va deixar enrere una marcada ideologia dretana i es va convertir en líder del socialisme francès. Després de perdre vàries eleccions presidencials, davant els conservadors Charles de Gaulle i Valérie Giscard d’Estaing, el carismàtic polític de Jamac per fi va aconseguir la victòria, sent ja un dirigent veterà, a principis de la dècada dels 80. Un cop elegit president de la Cinquena República, Mitterrand va portar a terme una gestió coherent amb les idees progressistes, en un període en què els comunistes van integrar el seu govern, però els problemes econòmics i l’increment de l’atur que llavors va tenir el país, van obligar el màxim responsable de l’Elisi a realitzar polítiques més liberals i de caire capitalista, circumstància que va provocar l’abandonament dels marxistes del seu gavinet. Malgrat la seva deriva que el va allunyar d’alguns preceptes del socialisme, fet que també va reflectir la política d’un altre dirigent de l’època, l’espanyol Felipe González, el president francès va constituir una clara influència en polítics socialdemòcrates i d’esquerra posteriors. Durant el seu llarg mandat, van destacar les seves cohabitacions amb el dretà Jacques Chirac, que va exercir de primer ministre, i va ser clau en l’evolució de la Comunitat Europea cap a la moneda única, juntament amb altres polítics com l’alemany Helmut Kohl.     

HO CHI MINH



País: Vietnam.

Lloc i any de naixement: Hoang Tru (1890).

Lloc i any de defunció: Hanoi (1969).

Càrrec principal: màxim dirigent del Vietnam del Nord.

Dècada més important: 50.

El més positiu: la independència envers els francesos.

El més negatiu: un munt d’anys de guerra.

Després d’una estància a la Xina, on va tenir contacte amb Mao Zedong, qui va exercir en ell una gran influència, i arran de la finalització de la Segona Guerra Mundial, Ho Chi Minh va tornar a Indoxina, que durant el conflicte havia estat ocupada pel Japó, la rendició del qual la va convertir de nou en una colònia francesa. Minh va lluitar intensament contra les forces imperials de França i el seu exèrcit les va derrotar en la batalla de Dien Bien Phu, que va suposar la desfeta de la metròpoli. La regió es va partir en els estats sobirans de Vietnam del Nord, Vietnam del Sud, Cambodja i Laos, sent Minh el màxim dirigent del primer d’aquests països. El líder nord-vietnamita, que va rebre el suport de la Xina i la Unió Soviètica, va instaurar un règim d’ideologia comunista, va cercar la unitat amb el sud i va donar suport a la guerrilla del Vietminh, fets que van originar, en un dels principals capítols de la Guerra Freda, un terrible i llarg enfrontament contra la part meridional del Vietnam, comandada per un govern liberal i pro-occidental, que va rebre el suport econòmic, logístic i humà dels Estats Units. Quan Minh va morir, no va poder presenciar la retirada de la contesa de l’exèrcit nord-americà ni tampoc la victòria final del nord davant el sud, encara que l’antiga capital de la zona meridional, Saigon, porta avui el seu nom.