MIKHAIL GORBATXOV



País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Privolnoje (1931).

Càrrec principal: màxim mandatari de la Unió Soviètica.

Dècada més important: 80.

El més positiu: les reformes inicials.

El més negatiu: quan els canvis se li van escapar de les mans.

Després dels curts mandats de Iuri Andropov i Konstantin Txernenko, Mikhail Gorbatxov va ser elegit màxim dirigent de la Unió Soviètica (URSS), període en què es va trobar un país arruïnat, incapaç de situar-se en l’anomenada tercera revolució industrial, presidida per l’auge de les noves tecnologies informàtiques. Per aquest motiu, Gorbatxov va decidir portar a terme dues accions històriques: la primera retirar les tropes soviètiques de l’Afganistan, el particular “Vietnam” soviètic, que va ser una de les grans causes de l’enfonsament econòmic de l’estat, mentre que la segona va suposar iniciar unes importants reformes que van rebre el nom de Perestroika, les quals permetien certa liberalització de l’economia soviètica, amb l’establiment de petites empreses privades, o una major transparència de premsa (Glasnost). Al mateix temps, el polític soviètic va mantenir diverses cimeres de desarmament amb els presidents nord-americans Ronald Reagan i George H. Bush, reunions que van acabar desembocant en el final de la Guerra Freda. No obstant, les mesures de Gorbatxov, que va viure també el desastre nuclear que va patir la central ucraïnesa de Txernòbil, van anar molt més lluny del què el premier de la URSS segurament hauria pensat i desitjat, conduint els seus canvis, en primer lloc, a les independències de les tres repúbliques bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània; en segon lloc, a la fi dels règims comunistes al continent europeu; en tercer lloc, a la desaparició de la URSS, i, en quart lloc, a una difícil i penosa transició econòmica presidida per un capitalisme salvatge i la presència de cruents clans mafiosos. Després d’un intent de cop d’estat de la vella guàrdia, que va fracassar, Gorbatxov va ser desposseït del càrrec i substituït per Boris Ielstin. 

FELIPE GONZÁLEZ

País: Espanya.

Lloc i any de naixement: Sevilla (1942).

Càrrec principal: president del govern espanyol.

Dècada més important: 80.

El més positiu: modernitzar l’estat espanyol.

El més negatiu: un final de govern molt polèmic.

Després de passar els primers anys de la transició a l’oposició, dels polítics centristes Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, el socialista Felipe González va vèncer de manera aclaparadora en les eleccions generals espanyoles de l’any 1982, sent president del govern fins l’any 1996. Durant el seu llarg mandat, pel que respecta als aspectes positius, va modernitzar l’estat espanyol, que va entrar a formar part del Mercat Comú Europeu, un fet llargament esperat, i es van celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, la seva ciutat natal. Pel que fa als temes negatius, va haver de carregar amb una àmplia tassa d’atur, malgrat que havia promès un munt de llocs de treball; va haver de rectificar en el tema d’abandonar l’OTAN, contradient una promesa electoral; es va anar allunyant paulatinament dels postulats més progressistes, tal com havia succeït amb François Mitterrand a França, i es va veure envoltat, durant la seva última etapa governamental, per diferents escàndols, com els del GAL o el protagonitzat per Luís Roldán, cap de la Guardia Civil. Després de comptar amb tres majories absolutes, els darrers anys va haver de pactar amb el líder nacionalista català Jordi Pujol, un altre fet que li va causar un gran desgast, el qual li va fer perdre els comicis de 1996 davant el dretà i popular José María Aznar.  

CHARLES DE GAULLE

País: França.

Lloc i any de naixement: Lilla (1890).  

Lloc i any de defunció: Colombey – les Deux Églises (1970). 

Càrrec principal: president de França.

Dècada més important: 40.

El més positiu: líder de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: el fets de Maig de 1968.

Una vegada el règim nazi d’Adolf Hitler va envair i ocupar França, durant l’inici de la Segona Guerra Mundial, Charles de Gaulle es va convertir en el màxim dirigent de la resistència contra els alemanys i en un autèntic heroi nacional. El polític de Lilla es va traslladar al Regne Unit per comandar la situació, fins que, amb l’inqüestionable ajut de britànics i nord-americans, grans artífexs del Desembarcament de Normandia, va poder tornar al seu país arran de l’alliberament de París. Malgrat tot, De Gaulle va decidir quedar fora dels governs de la Quarta República, aprovada després de la finalització del conflicte, encara que per la problemàtica d’Algèria, quan va esclatar la guerra d’independència al país nord-africà, va haver de tornar a la primera línia política, erigint-se en president de la Cinquena República. Des d’aquesta posició, De Gaulle va atorgar la sobirania als magribins, amb un retorn massiu de ciutadans francesos que feia temps hi estaven instal·lats; va instaurar un règim de caire presidencialista, va consolidar França en el Mercat Comú Europeu, es va distanciar dels Estats Units, fins i tot amb una retirada temporal de l’organisme de l’OTAN, i va dirigir la bonança econòmica que va viure l’estat durant la dècada dels 60. La revolta, en primer lloc, dels estudiants i, en segon lloc, dels obrers en els anomenats fets de Maig de 1968, va fer trontollar de forma important el seu govern, tot i que el dirigent es va refer i va vèncer molt clarament les següents eleccions presidencials, si bé va dimitir poc després al no guanyar un referèndum de caràcter regional.  

ALCIDE DE GASPERI

País: Itàlia.

Lloc i any de naixement: Pieve Tesino (1881).

Lloc i any de defunció: Sella di Valsugana (1954).

Càrrec principal: primer ministre italià.

Dècada més important: 50.

El més positiu: la reconstrucció després de la guerra.

El més negatiu: represaliat pel feixisme. 

Membre de la minoria italiana en el parlament de l’antic imperi austro – hongarès, Alcide de Gasperi, una vegada finalitzada la Primera Guerra Mundial i desaparegut l’estat supranacional, va obtenir plenament la nacionalitat del seu país quan la seva regió natal del Trentino va passar a formar part del llavors regne d’Itàlia. Va ser en aquell període quan el polític va fundar el Partit Popular, de caràcter conservador, tradicional i catòlic, però, una vegada Benito Mussolini va instaurar el feixisme al l’estat mediterrani, De Gasperi va ser represaliat, apartat de la política i empresonat. Amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la derrota del feixisme i el retorn de la democràcia, De Gasperi, que va treballar a la biblioteca del Vaticà, va tornar al primer pla polític arran de fundar el partit de la Democràcia Cristina, com a representant del qual va ser elegit primer ministre del país. Des d’aquest càrrec, el polític conservador va portar a terme la complicada reconstrucció d’Itàlia, molt afectada pel conflicte bèl·lic, i va col·laborar en l’entrada de l’estat en organismes internacionals com l’OTAN o la CECA, preàmbul del posterior Mercat Comú Europeu.     

MAHATMA GANDHI

País: Índia.

Lloc i any de naixement: Porbandar (1869).

Lloc i any de defunció: Delhi (1948).

Càrrec principal: líder espiritual de la independència índia.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la lluita no violenta.

El més negatiu: la llibertat no va ser com ell desitjava.

Després d’una estada a Sud-àfrica, lloc en què com a advocat va defensar la minoria d’ètnia índia que hi habitava amb clares mancances pel que fa als drets civils, Mahatma Gandhi va tornar al seu país, període en què va començar una lluita no violenta, encara que força intensa, contra la metròpoli britànica, que feia ja força anys que ocupava el subcontinent, al qual considerava la joia de la corona del seu grandiós imperi. Els esforços de Gandhi, líder espiritual del procés sobiranista, deixant el comandament polític a Jawahartal Nerhu, van recollir els seus fruïts arran de la finalització de la Segona Guerra Mundial, època en què es va iniciar el fenomen de la descolonització. Tanmateix, la independència del país no va ser com ell havia somniat i imaginat, doncs Gandhi desitjava una índia unida i plural, però els musulmans van decidir crear un estat al marge de l’indi, amb dues regions, al nord-oest el Pakistan i al nord-est l’actual Bangladesh, que a començaments de la dècada dels 70 s’emanciparia. Poc més tard d’aquest succés, Gandhi va ser assassinat per un extremista hindú, encara que la seva influència ha perdurat, com bé ho va demostrar, unes dues dècades després, la lluita pacifica de Martin Luther King per assolir els drets civils dels ciutadans negres dels Estats Units.  

IURI GAGARIN

País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Gjask (1934).

Lloc i any de defunció: Moscou (1968).

Càrrec principal: astronauta.

Dècada més important: 50.

El més positiu: primer ésser humà en viatjar per l’exterior de l’espai terrestre.

El més negatiu: finalment, la carrera espacial la van guanyar els Estats Units.

Durant els últims anys de la dècada dels 50 del segle XX, els Estats Units i la Unió Soviètica (URSS) van mantenir una intensa i trepidant lluita per la carrera espacial, que en un principi va dominar l’estat comunista, que, en primer lloc, va enviar la gossa Laika i, en segon lloc, el cosmonauta Iuri Gagarin a l’espai exterior. Instal·lat en el minúscul aparell del Vastok 1, el pilot soviètic, llicenciat al centre tècnic de Saratov i graduat com a tinent, va ser el primer ésser humà en viatjar fora de l’atmosfera terrestre, aconseguint efectuar a gran velocitat dues voltes a l’òrbita del planeta. Després de la seva gesta, una fita històrica en el món de l’univers cosmonàutic, la URSS va distingir amb els màxims honors de l’estat Gagarin, que, considerat un heroi per al règim comunista, va ser elevat a la categoria de coronel.  L’astronauta va morir en un accident aeri un any abans que els nord-americans, que s’havien avançat clarament en la cursa, gràcies a un elevadíssim pressupost concedit a la NASA, arribessin a la lluna. L'aeroport de la ciutat natal de Gagarin, Gjask, va rebre el nom del seu il·lustre ciutadà.   

MUAMMAR AL – GADAFI

País: Líbia.

Lloc i any de naixement: Sirte (1942).

Lloc i any de defunció: Sirte (2011).

Càrrec principal: president de Líbia.

Dècada més important: 80.

El més positiu: certa estabilitat al país africà.

El més negatiu: una fèrria dictadura.

Després de perpetrar un cop d’estat contra el rei Iddris, el coronel Muammar al – Gadafi va convertir-se en l’home fort de Líbia fins a la seva mort, encara que, quan portava més o menys una dècada al poder, va renunciar oficialment a la majoria dels seus càrrecs. Gadafi va proclamar una república de tipus socialitzant al país nord-africà, fins el punt de portar a terme una profunda reforma agrària i la nacionalització d’un munt d’empreses, entre elles les del petroli, producte bàsic en l’economia de l’estat. La seva ideologia propera al comunisme, l'acostament a l’antiga Unió Soviètica i els intents de formar grans aliances entre àrabs, van despertar el recel del bloc capitalista i occidental durant l’última etapa de la Guerra Freda, erigint-se el líder libi en el principal enemic dels Estats Units de Ronald Reagan, en una època en què el país àrab va ser assenyalat com el culpable d’un terrible acte de terrorisme que va causar l’accident d’un avió de passatgers sobre la localitat escocesa de Lockerbie. Finalment, l’OTAN, encapçalada per l’exèrcit nord-americà, va bombardejar Trípoli, la capital líbia, fet que va provocar una menor activitat internacional de Gadafi, que fins i tot va acabar sent un aparent aliat d’occident. Una revolta popular, en el marc de les primaveres àrabs, va acabar amb el seu règim dictatorial i la seva vida, encara que avui Líbia és un estat fallit enfonsat en el caos.

FRANCISCO FRANCO

País: Espanya.

Lloc i any de naixement: el Ferrol (1892).

Lloc i any de defunció: Madrid (1975).

Càrrec principal: màxim mandatari de l’estat espanyol.

Dècada més important: 30.

El més positiu: una petita obertura durant el decenni dels 60.

El més negatiu: un dictadura de quasi 40 anys.

Militar gallec destinat a les illes Canàries, Francisco Franco va ser un dels generals que es va rebel·lar contra la Segona República l’any 1936, en l’anomenat alçament nacional, que només va triomfar en part, doncs si bé és veritat que es va fer amb places importants com Sevilla, Palma de Mallorca o Toledo, va fracassar en grans ciutats com Madrid, Barcelona, València, Saragossa o Bilbao. Seguidament es va iniciar la Guerra Civil, que va finalitzar amb la victòria del bàndol feixista, moment en què Franco va començar, l’any 1939, una llarga, cruenta, autoritària i profunda dictadura. Durant el seu règim, que va assolir pràcticament quatre dècades de durada, Espanya va decidir no participar en la Segona Guerra Mundial, després de pactar Franco amb el seu aliat Adolf Hitler; va anar abandonant el suport a distància a l’Alemanya nazi a mesura que aquesta anava perdent la contesa, es va aïllar del món arran del final del conflicte, el país va passar als anys 40 per una dura fase de fam, penalitats i misèria, va convertir-se més tard, a inicis dels anys 50, en membre de l’ONU, doncs les potències occidentals van preferir un govern dictatorial dretà que no pas el perill d’una revolució comunista; hi va tenir lloc una important bonança econòmica durant el desenvolupament de la dècada dels 60, fonamentalment gràcies al sector turístic, i, durant el decenni dels 70, va aprofundir la repressió, que mai va deixar d’existir, arrel de l’assassinat de Luis Carrero Blanco, el seu màxim col·laborador, abans de trobar la mort l’any 1975, que va obrir la transició cap a la democràcia.