HAILE SELASSIE



País: Etiòpia.

Lloc i any de naixement: Harer (1892).

Lloc i any de defunció: Addis Abeba (1974).

Càrrec principal: emperador etíop.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la resistència davant el feixisme italià.

El més negatiu: el seu règim es va anar degenerant amb el pas del temps.

Com a regent d’Etiòpia, Haile Selassie va mostrar unes idees marcadament progressistes per l’època, com per exemple quan va abolir l’esclavitud a l’estat africà, al qual va aconseguir inscriure a la Societat de Nacions, el precedent de l’Organització de les Nacions Unides. Arran de ser investit emperador, el líder feixista italià Benito Mussolini va decidir envair Etiòpia, raó per la qual Selassie es va veure obligat a exiliar-se, encara que, després de la finalització de la Segona Guerra Mundial i amb l’ajut de les tropes britàniques, el país de l’Àfrica Oriental va recuperar la sobirania. Tanmateix, una vegada recuperat el poder, l’emperador etíop va instaurar una fèrria dictadura, caracteritzada per la centralització del país, la corrupció, l’autoritarisme i l’acumulació de bens, mentre l’estat es veia sotmès a la pobresa, la misèria i una sèrie de terribles crisis de fam, agreujades per les continuades sequeres. Totes aquestes problemàtiques no van constituir un impediment perquè el moviment rastafari jamaicà, liderat per l’estrella del reggae Bob Marley, considerés Selassie un referent i un autèntic mite. Poc abans de la seva mort, el líder etíop va ser desposseït del poder arran d’un cop d’estat d’ideologia comunista proper a la Unió Soviètica.  

MOBUTU SESE SEKO



País: Zaire.

Lloc i any de naixement: Lisala (1930).

Lloc i any de defunció: Rabat (1993).

Càrrec principal: president de la república del Zaire.

Dècada més important: 60.

El més positiu: els temes esportius.

El més negatiu: una corrupció desmesurada.

Membre de l’exèrcit colonial del Congo belga, no obstant, Mobutu Sese Seko va col·laborar amb Patrice Lumumba en la independència del país, encara que després va realitzar un cop d’estat contra el president electe, que va  ser mort per combatents rebels de Katanga, regió que cercava la seva sobirania. Arran d’un segon cop, Mobutu es va convertir en el nou màxim mandatari de l’estat, que va canviar el seu nom pel de Zaire, rebent el suport del món capitalista i occidental, principalment dels Estats Units, en plena Guerra Freda, doncs el dictador havia acabat amb el règim d’ideologia comunista i proper a la Unió Soviètica de Lumumba. Durant el seu llarg govern, Mobutu va arribar a grans nivells de corrupció, nepotisme i repressió, centralitzant un país que, a mesura que ascendia la seva riquesa personal fins a cotes increïbles, es convertia en un dels més pobres del planeta, amb nivells d’inflació, misèria i deute gravíssims. Si bé el dictador, pertanyent a la tribu Bantú, va salvar un primer intent de desposseir-lo del poder, finalment va ser enderrocat per una rebel·lió de l’ètnia Tutsi liderada per Laurent Kabila. Mobutu, que va viure com la selecció de futbol es classificava per a la Copa del Món de 1974, jugada a Alemanya, i va aconseguir que la capital de l’estat, Kinshasa, organitzés el combat oficial dels Pesos Pesants entre Mohammad Ali i George Foreman, es va exiliar al Marroc, país on va morir. 

OLIVEIRA SALAZAR



País: Portugal.

Lloc i any de naixement: Santa Comba Dao (1889).

Lloc i any de defunció: Lisboa (1970).

Càrrec principal: màxim mandatari portuguès.

Dècada més important: 60.

El més positiu: l’habilitat per canviar de bàndol durant la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: la seva resistència alhora de donar la independència a les colònies.

Advocat i professor universitari, Oliveira Salazar, admirador del líder feixista italià Benito Mussolini i amic del dictador espanyol Francisco Franco, amb qui va signar un pacte ibèric, va personificar una de les més llargues dictadures europees del segle XX, mitjançant un govern autoritari, conservador, repressiu i de signe catòlic, doncs va rebre el suport de l’Església. No obstant, quan el transcurs de la Segona Guerra Mundial va canviar, Salazar, que com Franco va ser formalment neutral en el conflicte, com el general espanyol es va allunyar de les forces de l’Eix i es va anar apropant al sector aliat, fins el punt d’atorgar les illes Açores com a base de les seves operacions. més tard d’entrar a l’OTAN, poc després del final de la guerra, Salazar no va tenir oposició en seguir exercint de dictador, mantenint les colònies africanes d’Angola o Moçambic malgrat que aleshores la quasi totalitat de territoris del continent havien assolit la seva independència, fet que va provocar una gran pèrdua per la país tant pel que fa a vides humanes com quant a recursos econòmics. Substituït pel general Marcelo Caetano al contraure una malaltia, Salazar va morir abans de la Revolució dels Clavells, que va acabar amb el llarg període autoritari portuguès.  

ANNUAR AL SADAT

País: Egipte.

Lloc i any de naixement: Mit Abul Kom (1918).

Lloc i any de defunció: el Caire (1981).

Càrrec principal: president egipci.

Dècada més important: 70.

El més positiu: els acords de Camp David.

El més negatiu: els nous enemics que es van originar.

Annuar al Sadat va ser proclamat president d’Egipte arran de la mort d’Abdel Gamal Nasser, en un moment molt delicat de l’estat nord-africà, que havia estat severament derrotat per l’exèrcit israelià en el conflicte llampec de la Guerra dels Sis Dies. En un principi, Sadat va continuar la política del seu carismàtic antecessor, és a dir, de característiques populars i nacionalistes, de clar rebuig a l’estat hebreu i de certa proximitat, en el marc de la Guerra Freda, a la Unió Soviètica (URSS). El premier egipci va preparar, juntament amb Síria i altres països àrabs, un nou atac contra Israel, el qual es va produir durant la festivitat jueva de Yom Kippur, una ofensiva que va sorprendre el contrincant, que va tenir molts problemes per repel·lir l’agressió, la qual va ser finalment remuntada, essencialment per l’ajut que les tropes hebrees van rebre dels Estats Units i alguns estats europeus. A poc a poc, després d’esclatar una gravíssima crisi econòmica, fomentada pels principals exportadors de petroli arran d’una desmesurada alça de preus en protesta pel desenllaç de la contesa de Yom Kippur, Sadat, motivat per les continuades derrotes àrabs i una ideologia clarament anti-comunista, es va anar distanciant de la URSS, fins el punt de signar la pau amb el primer ministre israelià, el conservador Menahem Begin, a la localitat nord-americana de Camp David, fet que va significar el retorn del Sinaí a Egipte. No obstant, els acords amb Israel li van proporcionar al rais egipci nous enemics, els quals van acabar amb la seva vida al Caire.   

FRANKLIN D. ROOSEVELT

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Nova York (1882).

Lloc i any de defunció: Warm Springs (1945).

Càrrec principal: president nord-americà.

Dècada més important: 30.

El més positiu: la recuperació econòmica després del crack de Wall Street.

El més negatiu: haver d’entrar en la Segona Guerra Mundial.

El demòcrata Franklin Delano Roosevelt va ser elegit president dels Estats Units en un dels períodes més delicats, greus i problemàtics del país, poc després de l’enfonsament de la borsa de Wall Street, a Nova York, que va causar la pitjor crisi econòmica del món occidental del segle XX. Roosevelt es va trobar un panorama desolador presidit per la misèria, l’atur i la desesperació, però les polítiques econòmiques que va exercir el seu govern, anomenades New Deal, de caràcter keynesià i de clara presència de l’acció estatal, un fet força estrany als Estats Units, van aconseguir una substancial recuperació del país, que, no obstant, es va veure enfrontat a un nou problema, l’entrada nord-americana en la Segona Guerra Mundial, cosa que va tenir lloc arran de l’atac de l’exèrcit japonès a la base naval que els Estats Units tenien a Pearl Harbour, a Hawaii. Les tropes nord-americanes van ser decisives en capítols determinants del conflicte com les derrotes japoneses, el desembarcament de Normandia o la victòria definitiva del bàndol aliat davant l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler. Roosevelt, que havia assistit a la reunió de Teheran amb el premier soviètic Josip Stalin i el líder britànic Winston Churchill, va trobar la mort abans de la decisiva conferència de Ialta i el llançament de les bombes atòmiques a les localitats nipones d’Hiroshima i Nagasaki, que van causar la rendició japonesa i el final de la contesa planetària.      

ERWIN ROMMEL

País: Alemanya.

Lloc i any de naixement: Heidenhem del Brenz (1891).

Lloc i any de defunció: Ulm (1944).

Càrrec principal: general alemany.

Dècada més important: 40.

El més positiu: les seves dots d’estrateg.

El més negatiu: no li van servir per vèncer els aliats.

Després de prendre part de l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial, on va destacar en el front dels Alps, Erwin Rommel va ser ascendit de rang i posteriorment va ser designat general de l’Alemanya nazi, encara que des d’alguns sectors s’ha volgut separar la seva figura de la del règim d’Adolf Hitler. Ja en el transcurs de la Segona Guerra Mundial, Rommel va participar en la invasió de França, per ser més tard enviat al front del nord d’Àfrica, on es va guanyar el sobrenom de Guineu del Desert, i va aconseguir derrotar vàries vegades les tropes aliades, encara que va ser finalment vençut en la decisiva batalla d’Al Alamein. Seguidament, el general germànic, un dels més brillants estrategs militars del segle XX, va ser destinat a la regió francesa de Normandia per evitar el desembarcament dels soldats nord-americans, canadencs i britànics, fet que no va poder evitar. Acusat de conspirar contra Hitler i de voler acabar amb la vida del fürher, Rommel va acabar acceptant el suïcidi mitjançant la ingestió de cianur.   

RONALD REAGAN



País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Kilton (1911).

Lloc i any de defunció: Los Angeles (2004).

Càrrec principal: president nord-americà.

Dècada més important: 80.

El més positiu: el triomf en la Guerra Freda.

El més negatiu: una política internacional força polèmica.

Exactor cinematogràfic i exgovernador de l’estat de Califòrnia, el republicà, conservador i liberal Ronald Reagan va ser elegit per una àmplia majoria president dels Estats Units, arran de derrotar el demòcrata Jimmy Carter, en un període depriment del país, quan encara es recordava la humiliació del Vietnam i en què varis funcionaris de l’ambaixada nord-americana a Teheran van ser segrestats per radicals iranians. No és estrany, doncs, que una de les prioritats de Reagan fos la política internacional, en què va multiplicar el pressupost destinat al departament de Defensa, encara que paradoxalment va arribar a acords importants amb el premier soviètic Mikhail Gorbatxov, pactes que acabarien desembocant en el final de la Guerra Freda. En la intensa agenda exterior de la seva administració, cal significar també fets com l’alliberament dels rehens a l’Iran de Khomeini, amb qui va mantenir importants diferències; les intervencions a l’illa de Granada i al Panamà, on va ser capturat, detingut i deportat el seu president Eduardo Noriega; la lluita contra la Nicaragua sandinista, amb ajut econòmic i logístic a la Contra opositora, o el bombardeig de Trípoli, la capital de Líbia, arran d’un enfrontament amb el seu líder Muammar al Gadafi. Reagan va ser reelegit el 1984, atorgant posteriorment el relleu a George H. Bush.    

ITZAK RABIN

País: Israel.

Lloc i any de naixement: Jerusalem (1922).

Lloc i any de defunció: Tel – Aviv (1995).

Càrrec principal: primer ministre israelià.

Dècada més important: 90.

El més positiu: els intents per arribar a una pau a Orient Mitjà.

El més negatiu: ho va truncar l’assassinat.

Sent un jove militar, Itzak Rabin va participar en la primera guerra entre àrabs i hebreus, poc més tard de la proclamació i instauració de l’estat d’Israel, la qual rebutjaven els estats musulmans de l’Orient Mitjà. Quasi una dècada més tard, Rabin també va formar part de l’exèrcit jueu que, juntament amb les tropes britàniques i franceses, van envair territori egipci arran de la nacionalització del canal de Suez per part del nou líder del país nord-africà, Gamal Abdel Nasser. Seguidament, ja com un dels caps militars israelians, igualment va prendre part en el tercer gran conflicte entre els dos bàndols, el de la contesa llampec coneguda com a Guerra dels Sis Dies, en què l’exèrcit hebreu va destrossar les tropes àrabs comandades per egipcis i sirians. Posteriorment, Rabin va decidir fer el pas al món de la política i, com a cap de files del partit laborista, va substituir com a primer ministre Golda Meir, que va restar en una posició molt delicada quan Israel es va veure sorpresa pels àrabs en el conflicte de Yom Kippur, que a punt va estar de causar un desastre a l’estat hebreu. Uns 20 anys després, arran d’un parèntesi en què el dretà i conservador Likud va exercir el comandament per primer cop en la història, el dirigent laborista va recuperar el poder i va entaular converses de pau a Camp David amb el líder palestí Iàssir Arafat, que van evolucionar de forma molt favorable, fins el punt de rebre els dos polítics el premi Nobel de la Pau, però l’assassinat del premier jueu, a mans d’un extremista israelià, va avortar qualsevol solució per a l’enquistat problema de la zona.  

JORDI PUJOL

País: Catalunya.

Lloc i any de naixement: Barcelona (1930).

Càrrec principal: president de la Generalitat de Catalunya.

Dècada més important: 80.

El més positiu: 23 anys màxim dirigent català.

El més negatiu: les acusacions dels últims temps.

Arrestat i empresonat en plena dictadura franquista pels anomenats Fets del Palau, quasi dues dècades després, amb l’adveniment de la democràcia a Espanya, Jordi Pujol va fundar el partit de centredreta Convergència Democràtica de Catalunya i, contra pronòstic, pocs anys més tard va vèncer en les primeres eleccions autonòmiques catalanes davant el socialista Joan Raventós, convertint-se en el successor de Josep Tarradellas, amb el qual va mantenir importants diferències. El dirigent convergent va romandre 23 anys al poder, època en la qual es van crear els ens públics TV3 i Catalunya Ràdio, es va portar a terme la normalització lingüista a les escoles catalanes, va ser declarat innocent en l’afer de Banca Catalana i es van organitzar a Barcelona els Jocs Olímpics. El seu paper en la política estatal va augmentar quan va pactar a Madrid, primer amb el govern socialista de Felipe González, fet que va originar una enorme polèmica en els mitjans de comunicació conservadors de l’estat, i, més tard, amb el popular de José María Aznar. Després de retirar-se de la política, i atorgar el testimoni a Artur Mas, han aflorat diversos escàndols de corrupció relacionats amb la seva persona i la seva família.