ADOLFO SUÁREZ

País: Espanya.

Lloc i any de naixement: Cebreros (1932).

Lloc i any de defunció: Madrid (2014).

Càrrec principal: president del govern espanyol.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la transició.

El més negatiu: el passat franquista.

Ministre del Movimiento durant els últims temps de la dictadura franquista, Adolfo Suárez va ser designat pel nou rei Joan Carles I de Borbó president del govern espanyol en substitució del conservador Carlos Arias Navarro. Des d’aquest càrrec, el polític castellà va iniciar la transició cap a la democràcia, amb l’aprovació d’una constitució i la convocatòria d’eleccions, que va vèncer la Unió de Centre Democràtic, el partit que va fundar i que ell mateix encapçalava. Després de guanyar uns nous comicis, Suárez, que va haver de fer front a una greu crisi econòmica i a un atur desbordat, va presentar la seva dimissió, atorgant el testimoni a Leopoldo Calvo Sotelo, encara que abans va haver d’abordar un intent de cop d’estat militar portat a terme pel tinent de la Guardia Civil Antonio Tejero, que finalment va ser aturat. Uns anys més tard, en ple domini socialista de Felipe González, va tornar a la política com a líder del Centre Democràtic i Social, amb el qual va tornar a les Corts, si bé aviat va abandonar per sempre l’activitat. Va morir després d’una llarga malaltia.

JOSIP STALIN

País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Gori (1879).

Lloc i any de defunció: Moscou (1953).

Càrrec principal: màxim mandatari soviètic.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la victòria davant l’Alemanya nazi.

El més negatiu: els assassinats, les purgues i les deportacions.

Arran de la mort de Vladimir Lenin, dos dels seus principals col·laboradors, Leon Trotski i Josip Stalin, es van disputar el poder de la Unió Soviètica (URSS), resultant vencedor el segon d’ells, provocant l’exili del primer a Mèxic, país on va ser assassinat. Una vegada instal·lat com a màxim dirigent de la URSS, Stalin es va caracteritzar pels enormes i continuats empresonaments, persecucions, purgues, degradacions, detencions, deportacions a gulags de Sibèria o assassinats d’una gran quantitat d’adversaris, alguns cops simplement aparents rivals, producte d’una malaltissa paranoia. Altres fets del seu llarg i polèmic mandat van ser la total eliminació de la propietat privada agrària, amb la instal·lació de factories públiques o col·lectives, i el gran esforç per industrialitzar el país, amb un protagonisme clar de la fabricació pesada en detriment de la lleugera i de bens de consum. Un altre factor clau com a principal dirigent de la URSS va ser el seu ambigu paper en la Segona Guerra Mundial: en primer lloc, va pactar amb el líder alemany nazi Adolf Hitler pel repartiment de Polònia, però després de la invasió de les tropes germàniques del territori soviètic, va lluitar al costat del bàndol aliat, posició des de la qual va resistir l’agressió, va avançar cap a occident, va ocupar Berlín i va assistir a les conferències de Teheran, Ialta i Potsdam per preparar la postguerra amb els representans dels Estats Units i la Gran Bretanya. Va morir durant els inicis de la Guerra Freda i va ser substituït per Nikita Hrustxov, qui va atacar el seu paper com a màxim governant.       

ANASTASIO SOMOZA

País: Nicaragua.

Lloc i any de naixement: León (1925).

Lloc i any de defunció: Asunción (1980).

Càrrec principal: president nicaragüenc.

Dècada més important: 60.

El més positiu: no va ser qui va iniciar un dels pitjors règims del segle XX.

El més negatiu: darrer representant d’una terrible dictadura.

Durant bona part del segle XX, la família Somoza va governar l’estat centreamericà de Nicaragua mitjançant una dictadura caracteritzada per la repressió, l’explotació dels camperols, una penosa corrupció, el nepotisme, unes eleccions que no van ser una altra cosa que una farsa o l’eliminació d’opositors, com Augusto Calderón Sandino o Pedro Joaquín Chamorro. Anastasio va ser el darrer representant de la nissaga, que va convertir Nicaragua pràcticament en la seva finca, raó, que com les exposades anteriorment, no va suposar cap impediment perquè el seu règim tingués el suport dels Estats Units, els quals van ajudar a fundar la temible Guàrdia Nacional, eina repressiva. Pel que fa al període concret del darrer dels Somoza, cal significar també l’augment irrefrenable de la seva fortuna, a mesura que el poble nicaragüenc continuava submergit en la pobresa i la misèria; el ja comentat assassinat de Chamorro, un opositor de caràcter moderat, o l’aprofitament personal dels diners arribats al país per pal·liar el terrible terratrèmol del qual va ser víctima Managua, la capital de l’estat. Les ofensives del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, liderat per Daniel Ortega i Edén Pastora, i el distanciament de l’administració nord-americana presidida pel demòcrata i progressista Jimmy Carter, van provocar la seva caiguda, l’exili inicial a Florida i el definitiu al Paraguai del dictador Alfredo Stroessner, país on va morir arran d’un atemptat.    

CHIANG KAI SHEK



País: Xina / Taiwan.

Lloc i any de naixement: Fonghien (1887).

Lloc i any de defunció: Taipei (1975).

Càrrec principal: president xinès i taiwanès.

Dècada més important: 40.

El més positiu: l’esperit de resistència.

El més negatiu: la derrota davant Mao Tse Tung.

Amb orígens marcats per la ideologia comunista, posteriorment, Chiang Kai Shek va realitzar un canvi polític radical quan va presidir la República de la Xina, fundada a la ciutat de Nanquín, mitjançant un règim de caire nacionalista, conservador i dictatorial, que va fer ús del nepotisme. El líder xinès es va enfrontar fermament als comunistes encapçalats pel carismàtic Mao Tse Tung, als quals va reprimir i aïllar en zones del centre del país, encara que la terrible invasió japonesa va unir els dos bàndols per derrotar l’enemic comú, cosa que finalment van poder fer, després de la Segona Guerra Mundial, gràcies igualment a l’ajut britànic. Una vegada desaparegut el perill nipó, arran de la gran marxa dels homes de Mao es va reiniciar la guerra civil, que va finalitzar amb la victòria comunista que va implantar la República Popular, fet que va obligar Chiang a exiliar-se a l’illa de Taiwan, on va implantar un altre govern autoritari i en què va exercir de president fins el dia de la seva mort. El líder nacionalista va comptar amb el suport i la protecció dels Estats Units, circumstància clau perquè Taiwan fos la representant xinesa, durant molts anys, a l’Organització de les Nacions Unides i perquè acabés en fracàs un intent d’invasió a l’illa de la República Popular.  

HAILE SELASSIE



País: Etiòpia.

Lloc i any de naixement: Harer (1892).

Lloc i any de defunció: Addis Abeba (1974).

Càrrec principal: emperador etíop.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la resistència davant el feixisme italià.

El més negatiu: el seu règim es va anar degenerant amb el pas del temps.

Com a regent d’Etiòpia, Haile Selassie va mostrar unes idees marcadament progressistes per l’època, com per exemple quan va abolir l’esclavitud a l’estat africà, al qual va aconseguir inscriure a la Societat de Nacions, el precedent de l’Organització de les Nacions Unides. Arran de ser investit emperador, el líder feixista italià Benito Mussolini va decidir envair Etiòpia, raó per la qual Selassie es va veure obligat a exiliar-se, encara que, després de la finalització de la Segona Guerra Mundial i amb l’ajut de les tropes britàniques, el país de l’Àfrica Oriental va recuperar la sobirania. Tanmateix, una vegada recuperat el poder, l’emperador etíop va instaurar una fèrria dictadura, caracteritzada per la centralització del país, la corrupció, l’autoritarisme i l’acumulació de bens, mentre l’estat es veia sotmès a la pobresa, la misèria i una sèrie de terribles crisis de fam, agreujades per les continuades sequeres. Totes aquestes problemàtiques no van constituir un impediment perquè el moviment rastafari jamaicà, liderat per l’estrella del reggae Bob Marley, considerés Selassie un referent i un autèntic mite. Poc abans de la seva mort, el líder etíop va ser desposseït del poder arran d’un cop d’estat d’ideologia comunista proper a la Unió Soviètica.  

MOBUTU SESE SEKO



País: Zaire.

Lloc i any de naixement: Lisala (1930).

Lloc i any de defunció: Rabat (1993).

Càrrec principal: president de la república del Zaire.

Dècada més important: 60.

El més positiu: els temes esportius.

El més negatiu: una corrupció desmesurada.

Membre de l’exèrcit colonial del Congo belga, no obstant, Mobutu Sese Seko va col·laborar amb Patrice Lumumba en la independència del país, encara que després va realitzar un cop d’estat contra el president electe, que va  ser mort per combatents rebels de Katanga, regió que cercava la seva sobirania. Arran d’un segon cop, Mobutu es va convertir en el nou màxim mandatari de l’estat, que va canviar el seu nom pel de Zaire, rebent el suport del món capitalista i occidental, principalment dels Estats Units, en plena Guerra Freda, doncs el dictador havia acabat amb el règim d’ideologia comunista i proper a la Unió Soviètica de Lumumba. Durant el seu llarg govern, Mobutu va arribar a grans nivells de corrupció, nepotisme i repressió, centralitzant un país que, a mesura que ascendia la seva riquesa personal fins a cotes increïbles, es convertia en un dels més pobres del planeta, amb nivells d’inflació, misèria i deute gravíssims. Si bé el dictador, pertanyent a la tribu Bantú, va salvar un primer intent de desposseir-lo del poder, finalment va ser enderrocat per una rebel·lió de l’ètnia Tutsi liderada per Laurent Kabila. Mobutu, que va viure com la selecció de futbol es classificava per a la Copa del Món de 1974, jugada a Alemanya, i va aconseguir que la capital de l’estat, Kinshasa, organitzés el combat oficial dels Pesos Pesants entre Mohammad Ali i George Foreman, es va exiliar al Marroc, país on va morir. 

OLIVEIRA SALAZAR



País: Portugal.

Lloc i any de naixement: Santa Comba Dao (1889).

Lloc i any de defunció: Lisboa (1970).

Càrrec principal: màxim mandatari portuguès.

Dècada més important: 60.

El més positiu: l’habilitat per canviar de bàndol durant la Segona Guerra Mundial.

El més negatiu: la seva resistència alhora de donar la independència a les colònies.

Advocat i professor universitari, Oliveira Salazar, admirador del líder feixista italià Benito Mussolini i amic del dictador espanyol Francisco Franco, amb qui va signar un pacte ibèric, va personificar una de les més llargues dictadures europees del segle XX, mitjançant un govern autoritari, conservador, repressiu i de signe catòlic, doncs va rebre el suport de l’Església. No obstant, quan el transcurs de la Segona Guerra Mundial va canviar, Salazar, que com Franco va ser formalment neutral en el conflicte, com el general espanyol es va allunyar de les forces de l’Eix i es va anar apropant al sector aliat, fins el punt d’atorgar les illes Açores com a base de les seves operacions. més tard d’entrar a l’OTAN, poc després del final de la guerra, Salazar no va tenir oposició en seguir exercint de dictador, mantenint les colònies africanes d’Angola o Moçambic malgrat que aleshores la quasi totalitat de territoris del continent havien assolit la seva independència, fet que va provocar una gran pèrdua per la país tant pel que fa a vides humanes com quant a recursos econòmics. Substituït pel general Marcelo Caetano al contraure una malaltia, Salazar va morir abans de la Revolució dels Clavells, que va acabar amb el llarg període autoritari portuguès.  

ANNUAR AL SADAT

País: Egipte.

Lloc i any de naixement: Mit Abul Kom (1918).

Lloc i any de defunció: el Caire (1981).

Càrrec principal: president egipci.

Dècada més important: 70.

El més positiu: els acords de Camp David.

El més negatiu: els nous enemics que es van originar.

Annuar al Sadat va ser proclamat president d’Egipte arran de la mort d’Abdel Gamal Nasser, en un moment molt delicat de l’estat nord-africà, que havia estat severament derrotat per l’exèrcit israelià en el conflicte llampec de la Guerra dels Sis Dies. En un principi, Sadat va continuar la política del seu carismàtic antecessor, és a dir, de característiques populars i nacionalistes, de clar rebuig a l’estat hebreu i de certa proximitat, en el marc de la Guerra Freda, a la Unió Soviètica (URSS). El premier egipci va preparar, juntament amb Síria i altres països àrabs, un nou atac contra Israel, el qual es va produir durant la festivitat jueva de Yom Kippur, una ofensiva que va sorprendre el contrincant, que va tenir molts problemes per repel·lir l’agressió, la qual va ser finalment remuntada, essencialment per l’ajut que les tropes hebrees van rebre dels Estats Units i alguns estats europeus. A poc a poc, després d’esclatar una gravíssima crisi econòmica, fomentada pels principals exportadors de petroli arran d’una desmesurada alça de preus en protesta pel desenllaç de la contesa de Yom Kippur, Sadat, motivat per les continuades derrotes àrabs i una ideologia clarament anti-comunista, es va anar distanciant de la URSS, fins el punt de signar la pau amb el primer ministre israelià, el conservador Menahem Begin, a la localitat nord-americana de Camp David, fet que va significar el retorn del Sinaí a Egipte. No obstant, els acords amb Israel li van proporcionar al rais egipci nous enemics, els quals van acabar amb la seva vida al Caire.   

FRANKLIN D. ROOSEVELT

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Nova York (1882).

Lloc i any de defunció: Warm Springs (1945).

Càrrec principal: president nord-americà.

Dècada més important: 30.

El més positiu: la recuperació econòmica després del crack de Wall Street.

El més negatiu: haver d’entrar en la Segona Guerra Mundial.

El demòcrata Franklin Delano Roosevelt va ser elegit president dels Estats Units en un dels períodes més delicats, greus i problemàtics del país, poc després de l’enfonsament de la borsa de Wall Street, a Nova York, que va causar la pitjor crisi econòmica del món occidental del segle XX. Roosevelt es va trobar un panorama desolador presidit per la misèria, l’atur i la desesperació, però les polítiques econòmiques que va exercir el seu govern, anomenades New Deal, de caràcter keynesià i de clara presència de l’acció estatal, un fet força estrany als Estats Units, van aconseguir una substancial recuperació del país, que, no obstant, es va veure enfrontat a un nou problema, l’entrada nord-americana en la Segona Guerra Mundial, cosa que va tenir lloc arran de l’atac de l’exèrcit japonès a la base naval que els Estats Units tenien a Pearl Harbour, a Hawaii. Les tropes nord-americanes van ser decisives en capítols determinants del conflicte com les derrotes japoneses, el desembarcament de Normandia o la victòria definitiva del bàndol aliat davant l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler. Roosevelt, que havia assistit a la reunió de Teheran amb el premier soviètic Josip Stalin i el líder britànic Winston Churchill, va trobar la mort abans de la decisiva conferència de Ialta i el llançament de les bombes atòmiques a les localitats nipones d’Hiroshima i Nagasaki, que van causar la rendició japonesa i el final de la contesa planetària.      

ERWIN ROMMEL

País: Alemanya.

Lloc i any de naixement: Heidenhem del Brenz (1891).

Lloc i any de defunció: Ulm (1944).

Càrrec principal: general alemany.

Dècada més important: 40.

El més positiu: les seves dots d’estrateg.

El més negatiu: no li van servir per vèncer els aliats.

Després de prendre part de l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial, on va destacar en el front dels Alps, Erwin Rommel va ser ascendit de rang i posteriorment va ser designat general de l’Alemanya nazi, encara que des d’alguns sectors s’ha volgut separar la seva figura de la del règim d’Adolf Hitler. Ja en el transcurs de la Segona Guerra Mundial, Rommel va participar en la invasió de França, per ser més tard enviat al front del nord d’Àfrica, on es va guanyar el sobrenom de Guineu del Desert, i va aconseguir derrotar vàries vegades les tropes aliades, encara que va ser finalment vençut en la decisiva batalla d’Al Alamein. Seguidament, el general germànic, un dels més brillants estrategs militars del segle XX, va ser destinat a la regió francesa de Normandia per evitar el desembarcament dels soldats nord-americans, canadencs i britànics, fet que no va poder evitar. Acusat de conspirar contra Hitler i de voler acabar amb la vida del fürher, Rommel va acabar acceptant el suïcidi mitjançant la ingestió de cianur.   

RONALD REAGAN



País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Kilton (1911).

Lloc i any de defunció: Los Angeles (2004).

Càrrec principal: president nord-americà.

Dècada més important: 80.

El més positiu: el triomf en la Guerra Freda.

El més negatiu: una política internacional força polèmica.

Exactor cinematogràfic i exgovernador de l’estat de Califòrnia, el republicà, conservador i liberal Ronald Reagan va ser elegit per una àmplia majoria president dels Estats Units, arran de derrotar el demòcrata Jimmy Carter, en un període depriment del país, quan encara es recordava la humiliació del Vietnam i en què varis funcionaris de l’ambaixada nord-americana a Teheran van ser segrestats per radicals iranians. No és estrany, doncs, que una de les prioritats de Reagan fos la política internacional, en què va multiplicar el pressupost destinat al departament de Defensa, encara que paradoxalment va arribar a acords importants amb el premier soviètic Mikhail Gorbatxov, pactes que acabarien desembocant en el final de la Guerra Freda. En la intensa agenda exterior de la seva administració, cal significar també fets com l’alliberament dels rehens a l’Iran de Khomeini, amb qui va mantenir importants diferències; les intervencions a l’illa de Granada i al Panamà, on va ser capturat, detingut i deportat el seu president Eduardo Noriega; la lluita contra la Nicaragua sandinista, amb ajut econòmic i logístic a la Contra opositora, o el bombardeig de Trípoli, la capital de Líbia, arran d’un enfrontament amb el seu líder Muammar al Gadafi. Reagan va ser reelegit el 1984, atorgant posteriorment el relleu a George H. Bush.    

ITZAK RABIN

País: Israel.

Lloc i any de naixement: Jerusalem (1922).

Lloc i any de defunció: Tel – Aviv (1995).

Càrrec principal: primer ministre israelià.

Dècada més important: 90.

El més positiu: els intents per arribar a una pau a Orient Mitjà.

El més negatiu: ho va truncar l’assassinat.

Sent un jove militar, Itzak Rabin va participar en la primera guerra entre àrabs i hebreus, poc més tard de la proclamació i instauració de l’estat d’Israel, la qual rebutjaven els estats musulmans de l’Orient Mitjà. Quasi una dècada més tard, Rabin també va formar part de l’exèrcit jueu que, juntament amb les tropes britàniques i franceses, van envair territori egipci arran de la nacionalització del canal de Suez per part del nou líder del país nord-africà, Gamal Abdel Nasser. Seguidament, ja com un dels caps militars israelians, igualment va prendre part en el tercer gran conflicte entre els dos bàndols, el de la contesa llampec coneguda com a Guerra dels Sis Dies, en què l’exèrcit hebreu va destrossar les tropes àrabs comandades per egipcis i sirians. Posteriorment, Rabin va decidir fer el pas al món de la política i, com a cap de files del partit laborista, va substituir com a primer ministre Golda Meir, que va restar en una posició molt delicada quan Israel es va veure sorpresa pels àrabs en el conflicte de Yom Kippur, que a punt va estar de causar un desastre a l’estat hebreu. Uns 20 anys després, arran d’un parèntesi en què el dretà i conservador Likud va exercir el comandament per primer cop en la història, el dirigent laborista va recuperar el poder i va entaular converses de pau a Camp David amb el líder palestí Iàssir Arafat, que van evolucionar de forma molt favorable, fins el punt de rebre els dos polítics el premi Nobel de la Pau, però l’assassinat del premier jueu, a mans d’un extremista israelià, va avortar qualsevol solució per a l’enquistat problema de la zona.  

JORDI PUJOL

País: Catalunya.

Lloc i any de naixement: Barcelona (1930).

Càrrec principal: president de la Generalitat de Catalunya.

Dècada més important: 80.

El més positiu: 23 anys màxim dirigent català.

El més negatiu: les acusacions dels últims temps.

Arrestat i empresonat en plena dictadura franquista pels anomenats Fets del Palau, quasi dues dècades després, amb l’adveniment de la democràcia a Espanya, Jordi Pujol va fundar el partit de centredreta Convergència Democràtica de Catalunya i, contra pronòstic, pocs anys més tard va vèncer en les primeres eleccions autonòmiques catalanes davant el socialista Joan Raventós, convertint-se en el successor de Josep Tarradellas, amb el qual va mantenir importants diferències. El dirigent convergent va romandre 23 anys al poder, època en la qual es van crear els ens públics TV3 i Catalunya Ràdio, es va portar a terme la normalització lingüista a les escoles catalanes, va ser declarat innocent en l’afer de Banca Catalana i es van organitzar a Barcelona els Jocs Olímpics. El seu paper en la política estatal va augmentar quan va pactar a Madrid, primer amb el govern socialista de Felipe González, fet que va originar una enorme polèmica en els mitjans de comunicació conservadors de l’estat, i, més tard, amb el popular de José María Aznar. Després de retirar-se de la política, i atorgar el testimoni a Artur Mas, han aflorat diversos escàndols de corrupció relacionats amb la seva persona i la seva família.   

POL POT

País: Cambodja.

Lloc i any de naixement: Kompong Thom (1928).

Lloc i any de defunció: Sa Ngaam (1998).

Càrrec principal: president de Cambodja.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la lluita contra les ocupacions exteriors.

El més negatiu: un extermini horrible.

Opositor a la colonització francesa i l’ocupació japonesa d’Indoxina, Pol Pot va habitar i estudiar uns anys a París, per, de tornada a Cambodja, fundar la radical i extrema associació dels Khmers Rojos, d’ideologia comunista de caire maoista. Després de lluitar contra el príncep Norodon Sihanuk i el dictador Lon Nol, es va fer amb el poder, des del qual va iniciar un règim autoritari que va perpetrar un dels pitjors genocidis del segle XX. Pot va eliminar la vida urbana, la circulació monetària i qualsevol rastre d’occidentalització al país i va portar a terme la detenció de col·lectius com els anomenats burgesos, les classes mitjanes o els sector dels intel·lectuals, els quals van ser empresonats, reclosos en camps de concentració, condemnats a realitzar treballs forçats o directament executats sense judici. Es calcula que durant el període de govern dels Khmers, van morir a l’estat del sud-est asiàtic entre un milió i mig i dos milions de persones, per fam, malalties no tractades, tasques forçades o assassinats. La invasió del veí Vietnam, d’idees comunistes properes a la influència de la Unió Soviètica, va provocar la fugida de Pot i els seus partidaris a la selva, lloc on va morir per un atac cardiovascular.

AUGUSTO PINOCHET

País: Xile.

Lloc i any de naixement: Valparaíso (1915).

Lloc i any de defunció: Santiago de Xile (2006).

Càrrec principal: president de la república xilena.

Dècada més important: 70.

El més positiu: convocar el referèndum que va acabar perdent.

El més negatiu: una cruent i sanguinària dictadura.

Cap de l’exèrcit durant el govern del polític socialista Salvador Allende, pocs mesos més tard que el dirigent progressista evités una sublevació, Augusto Pinochet, que va comptar amb el suport de la CIA, no va tenir inconvenient en protagonitzar el cop d’estat militar a Xile que va acabar amb el govern democràtic i la vida del mandatari. Una vegada instal·lat al poder, Pinochet va portar a terme una terrible, cruent, sanguinària i salvatge dictadura, que va provocar un munt de morts, empresonaments, represàlies i exilis, en una de les pitjors repressions que ha viscut el món amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial. Quasi dues dècades després de realitzar el cop, i motivat per les protestes del poble xilè i les pressions internacionals, el militar va accedir a decretar un referèndum sobre la seva continuïtat, segurament amb la sensació de guanyar-lo sense problemes. No obstant, i malgrat que les enquestes el donaven com a vencedor, va perdre el plebiscit, fet que no va evitar que seguís sent el màxim exponent de l’exèrcit fins el dia de la seva mort. Durant els últims anys de la seva vida, va ser arrestat en un viatge a Londres arran d’una acusació del jutge espanyol Baltasar Garzón.  

PHILIPPE PÉTAIN

País: França.

Lloc i any de naixement: Cauchy – à – la - Tour (1856).

Lloc i any de defunció: Yeu (1951).

Càrrec principal: general francès.

Dècada més important: 40.

El més positiu: heroi francès en la Primera Guerra Mundial.

El més negatiu: cap de la França ocupada pels nazis.

Arran de ser un dels generals francesos més decisius durant la Primera Guerra Mundial, especialment en la defensa de la ciutat de Verdum davant les tropes germàniques, Philippe Pétain va ser designat mariscal per les màximes autoritats de l’estat, per, posteriorment, participar en la Guerra del Marroc i ser nomenat ministre de Defensa i d’Estat. Quan l’exèrcit nazi alemany va envair França en els inicis de la Segona Guerra Mundial, Pétain va ser l’home encarregat de pactar un armistici amb el Adolf Hitler, període en què es va convertir en el màxim dirigent de la França ocupada, amb capital a la localitat de Vichy. Si bé en un primer moment l’opinió pública francesa va pensar que l’acció del militar havia estat un mal menor, la posterior heroïcitat d’un altre general, Charles de Gaulle, de comandar la resistència, va posar en mala posició Pétain, que després del triomf aliat en la contesa, es va refugiar en la neutral Suïssa. Tanmateix, finalment es va presentar davant les autoritats judicials franceses, que el van jutjar i condemnar a mort acusat de traïció, pena que va commutar De Gaulle per la seva avançada edat i el seu brillant passat. Pétain va morir complint cadena perpètua a l’illa de Yeu. 

JUAN DOMINGO PERÓN

País: Argentina.

Lloc i any de naixement: Lobos (1895).

Lloc i any de defunció: Buenos Aires (1974).

Càrrec principal: president d’Argentina.

Dècada més important: 50.

El més positiu: fer costat al sector obrer.

El més negatiu: el populisme.

El polític i militar Juan Domingo Perón ha personificat una de les ideologies més eclèctiques, estranyes i contradictòries que van tenir lloc durant el segle XX: d’una banda, el dirigent argentí es va acostar profundament al sector dels treballadors i obrers i va dictaminar unes lleis al seu favor d’un caràcter molt pròxim al comunisme. D’altra banda, el mandatari de Lobos es va definir per un tarannà radicalment populista, autoritari, disciplinari i nacionalista, que el va apropar en ocasions a teories de caire feixista, sense oblidar que, quan es va veure obligat a exiliar-se, ho va fer a l’Espanya presidida per la dictadura de Francisco Franco. Elegit president en dues ocasions durant la dècada dels 50, en el primer mandat hi va tenir lloc la mort d’Eva Duarte, la seva primera esposa, que va fer gala d’un enorme carisma cap a les societats més populars del país, mentre que no va poder finalitzar la segona legislatura arran d’un cop d’estat militar, que, com ja s’ha indicat, el va obligar a retirar-se a l’estat espanyol. En el decenni dels 70 va recuperar el poder, amb l’exercici del qual va trobar la mort, moment en què la seva segona dona, María Estela Martínez, el va rellevar, sent víctima d’un nou cop d’estat, aquest provocat pel general Jorge Videla, que va instaurar una terrible, fèrria i sanguinària dictadura.  

GEORGE PATTON

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: San Gabriel (1885).

Lloc i any de defunció: Heidelberg (1945).

Càrrec principal: general nord-americà.

Dècada més important: 40.

El més positiu: un militar innovador.

El més negatiu: un caràcter complicat.

Seguint l’estela d’alguns familiars, George Patton va formar-se com a militar i va participar en la Primera Guerra Mundial. Durant el període d’entreguerres, va ser un dels màxims defensors de la utilització dels tancs blindats, que tindrien un ús exhaustiu durant la Segona Guerra Mundial, en què el general californià va ser un dels grans protagonistes en el bàndol aliat. Inicialment, Patton va ser enviat al nord d’Àfrica, on va aconseguir brillants triomfs davant els alemanys d’Erwin Rommel. Posteriorment, el militar nord-americà va ser clau en la invasió de l’illa italiana de Sicília, encara que va tenir un paper més aviat secundari en el desembarcament de Normandia, en què van prevaler les decisions del seu compatriota Dwight Eisenhower i el britànic Bernard Montgomery. Finalment, les accions de Patton van ser decisives en la reconquista de les places franceses de Le Mans, Orleans, Reims o Metz; en la Batalla de les Ardenes o en l’ocupació de l’Alemanya nazi. Després de la finalització del conflicte, Patton, un home amb innovades tècniques d’estratègia militar, al mateix temps molt rigorós amb els seus subordinats, però bastant lliure alhora d’obeir ordres, va abandonar per discrepàncies amb els tractats de pau, morint poc més tard en un accident d’automòbil.   

OLOF PALME

País: Suècia.

Lloc i any de naixement: Estocolm (1927).

Lloc i any de defunció: Estocolm (1986).

Càrrec principal: primer ministre suec.

Dècada més important: 70.

El més positiu: gran influència en polítics socialdemòcrates.

El més negatiu: un assassinat que va commocionar un país pacífic.

Una influència inqüestionable per a molts líders socialistes i socialdemòcrates europeus, entre els quals es podrien destacar homes com el portuguès Mário Suares o l’espanyol Felipe González, el suec Olof Palme va decidir abandonar la tradicional neutralitat del seu país, la qual va exercir per exemple durant la Segona Guerra Mundial. Fervent defensor dels drets humans, va lluitar per a la independència de les colònies del Tercer Món, que van aconseguir la majoria d’elles la seva sobirania una vegada finalitzat el gran conflicte planetari; va ser un flagell per a dictadures europees com la portuguesa o l’espanyola, fomentant manifestacions quan el dictador Francisco Franco va dictaminar les seves últimes sentències de mort; va criticar intensament els Estats Units quan aquests van entrar en la Guerra del Vietnam, un dels punts àlgids de la Guerra Freda; va mostrar la seva disconformitat amb la Unió Soviètica, quan aquesta va reprimir la Primavera de Praga o va envair l’Afganistan, i va ser el primer mandatari occidental en visitar la Cuba de Fidel Castro. A nivell local, la crisi dels anys 70 va dificultar la introducció de l’estat del benestar de l’estat escandinau, del qual en va ser un gran defensor, fet que li va costar perdre les eleccions, encara que més tard recuperaria la posició de primer ministre, quan va ser assassinat. 

MOHAMMAD REZA PAHLEVI

País: Iran.

Lloc i any de naixement: Teheran (1919).

Lloc i any de defunció: el Caire (1980).

Càrrec principal: xa de l’Iran.

Dècada més important: 50.

El més positiu: les intencions de la Revolució Blanca.

El més negatiu: una dictadura de caràcter repressiu.

Segon representant de la dinastia Pahlevi a l’Iran, va substituir el seu pare Reza Kahn arran que aquest es veiés forçat a dimitir per britànics i soviètics, per la seva escassa col·laboració en la lluita contra l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Mohammad Reza va veure com el seu poder polític minvava clarament amb el nomenament de l’esquerranista Mohammad Mossadequ com a primer ministre, qui va portar a terme la nacionalització de diverses empreses amb capital estranger, fet que va motivar que les tropes de la Gran Bretanya i els Estats Units fomentessin un cop d’estat que va situar Pahlevi de nou com l’home fort de l’estat asiàtic. Durant el seu llarg mandat com a xa, el monarca va modernitzar i occidentalitzar el país, mentre que amb l’anomenada Revolució Blanca, va intentar millorar la situació dels camperols, els obrers i les dones, que van tenir dret a sufragi. No obstant, la negativa dels sectors més tradicionals de l’Iran a acceptar les mesures de Pahlevi, la persistència de la misèria en les capes socials més baixes, fet molt contrastat amb la fastuositat i riquesa de la família reial; l’enorme corrupció, la sagnant i cruenta repressió de la SAVAK, la policia secreta del règim, i l’exili del carismàtic clergue Rudollah Khomeini van ser factors decisius per a l’esclat de la revolució, en principi de caràcter heterogeni, que va obligar a l’abdicació del xa, que va morir al Caire poc després d’abandonar el país.    

DANIEL ORTEGA

País: Nicaragua.

Lloc i any de naixement: la Libertad (1945).

Càrrec principal: president de Nicaragua.

Dècada més important: 80.

El més positiu: la revolució sandinista.

El més negatiu: haver de combatir la Contra.

Militant opositor a la llarga, cruent i terrible dictadura de la família Somoza a Nicaragua, va combatre com a líder del Front Sandinista d’Alliberament Nacional l’últim representant de la nissaga, Anastasio. Una vegada enderrocat el govern totalitari, que va comptar amb el suport nord-americà, Daniel Ortega va ocupar la presidència del país, en què va aplicar mesures de caràcter comunista, com una reforma agrària o la nacionalització de diferents empreses. Aquest fet, com la seva aproximació a la Cuba de Fidel Castro, que havia atorgat el seu ajut a la revolució nicaragüenca, o fer costat a la revolta salvadorenca, van provocar un fort rebuig dels Estats Units, que sota la presidència del conservador i republicà Ronald Reagan, van finançar la Contra, grup opositor al règim sandinista establert a Hondures. En una època en què el comunisme havia desaparegut al continent europeu, amb la consegüent caiguda de la Unió Soviètica, Ortega va perdre les eleccions contra Violeta Chamorro, vídua de Pedro Joaquín Chamorro, periodista assassinat durant la dictadura somozista. Després de cedir en altres comicis davant Arnoldo Alemán i Enrique Bolaños, Ortega va tornar a la presidència de Nicaragua amb un programa més moderat, cosa que no va impedir la seva estreta col·laboració amb el líder bolivarista veneçolà Hugo Chávez.   

RICHARD NIXON

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Yorba Linda (1913).

Lloc i any de defunció: Nova York (1994).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la fi del malson de Vietnam.

El més negatiu: el cas Watergate.

Després d’exercir com a governador de l’estat de Califòrnia, Richard Nixon va ser elegit candidat republicà a la Casa Blanca per enfrontar-se al demòcrata John Kennedy l’any 1960, en els primers comicis de la història televisats i en els quals el polític de Machassussets es va endur la victòria per un escàs marge de vots. Posteriorment, Nixon va tornar a presentar-se a les eleccions de 1968, en què va aconseguir una clara i brillant victòria. El dirigent californià es va trobar un país enfonsat moralment en la Guerra de Vietnam, conflicte que va provocar una gran polèmica arran d’emetre’s per televisió algunes de les pitjors atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà o per la pèrdua de nombroses vides humanes per part dels dos bàndols de la contesa. Si bé és veritat que Nixon va viure alguns dels més greus episodis de l’enfrontament del sud-est asiàtic, període en què les manifestacions pacifistes va ser continuades durant l’època àlgida del moviment contracultural hippy, amb el polític republicà al poder, els Estats Units van acabar retirant-se de Vietnam, encara que ho fessin per la porta del darrere i deixant via lliure al triomf final dels comunistes del nord. Malgrat ser reelegit sense massa problemes en els comicis de l’any 1972, Nixon no va poder acabar el seu segon mandat a l’esclatar el cas Watergate, un escàndol d’escoltes telefòniques en una convenció del Partit Demòcrata que el va obligar a renunciar al càrrec, moment en què va ser substituït pel seu vicepresident Gerald Ford.    

NICOLAU II



País: Rússia.

Lloc i any de naixement: Sant Petersburg (1868).

Lloc i any de defunció: Iakaterinburg (1918). 

Càrrec principal: tsar rus.

Dècada més important: 10.

El més positiu: la influència de Rússia en el continent asiàtic.

El més negatiu: la revolució que va acabar amb el seu poder i la seva vida.

Successor del seu pare Alexandre III, Nicolau II, últim tsar de Rússia, va continuar amb el règim autoritari, despòtic i repressor que havia caracteritzat el seu progenitor, encara que la seva poca dedicació a la política va motivar que les decisions més importants les prengués el seu conseller Grigori Rasputí. Si bé és veritat que l’imperialisme rus es va expandir per bona part d’Àsia, el país va patir severes derrotes en les Guerres Balcàniques i en l’enfrontament davant el Japó, circumstància que es va agreujar quan Rússia, aliada amb Sèrbia, el Regne Unit i França, va entrar en la Primera Guerra Mundial, tasca per a la qual no estava preparada. Les severes desfetes en la Gran Guerra contra els exèrcits alemanys, la pobresa dels obrers d’una incipient però intensa industrialització i la fam i misèria de la població agrària, van motivar diferents revoltes i, encara que la primera d’elles, l’any 1905, va ser eliminada, el poder tsarista va haver de declinar amb la inicial de 1917, quan el menxevic Alexander Kerenski va establir un govern republicà de tipus moderat que va obligar a abdicar Nicolau, que es va traslladar amb la seva família a la localitat de Iakaterinburg. Arran de la victòria de la revolució bolxevic del mateix any, el nou dirigent governamental, Vladimir Lenin, va decretar la seva execució i la de tots els integrants dels Romanov.       

JAWAHARTAL NEHRU



País: Índia.

Lloc i any de naixement: Allahabad (1889).

Lloc i any de defunció: Nova Delhi (1964).

Càrrec principal: màxim mandatari indi.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la independència índia.

El més negatiu: els conflictes amb el pakistan.

Després d’estudiar dret al Regne Unit, Jawahartal Nehru va tornar a l’Índia per convertir-se en un dels principals opositors al domini britànic del subcontinent, com un dels membres més representatius del Partit del Congrés. Si el lideratge espiritual i simbòlic va tenir la seva personificació en Mahatma Gandhi, amb qui Nehru va mantenir en principi relacions cordials, encara que més tard els seus camins es van distanciar, el dirigent d’Allahabad, amb fortes conviccions d’ideologia socialista, va acabar erigint-se en l’home que va comandar el moviment secessionista indi des del punt de vista polític. Una vegada l’Índia va aconseguir l’any 1948 la seva independència, Nehru va ser nomenat maxim mandatari del nou estat, posició des de la qual va haver d’afrontar durs i greus dificultats, com l’assassinat de Gandhi, la profunda desigualtat social i econòmica del país o la separació del Pakistan musulmà, amb qui va mantenir seriosos conflictes com el de la regió del Caixmir. El polític indi va ser un dels homes clau en el moviment dels No Alienats, juntament amb altres dirigents com el iugoslau Josip Broz Tito, l’indonesi Ahmed Sukarno o l’egipci Gamal Abdel Nasser, i el seu paper va ser clau en les conferències del grup a Bandung i Belgrad, però paulatinament es va acostar al bloc comunista encapçalat per la Unió Soviètica, mentre el Pakistan s’apropava al bàndol capitalista liderat pels Estats Units. Anys més tard, la seva filla Indira Gandhi també va presidir el país.          

GAMAL ABDEL NASSER



País: Egipte.

Lloc i any de naixement: Alexandria (1918).

Lloc i any de defunció: el Caire (1970).

Càrrec principal: president egipci.

Dècada més important: 60.

El més positiu: la victòria moral de Suez.

El més negatiu: el desastre en la Guerra dels Sis Dies.

Gamal Abdel Nasser va encapçalar un jove grup de militars que va realitzar un cop d’estat que va acabar amb la monarquia del rei Faruk, aconseguint poc més tard convertir-se en el màxim dirigent d’Egipte. El govern de Nasser es va caracteritzar per un intens nacionalisme, una actitud força populista i el seu total rebuig a l’estat d’Israel, que va marcar gran part de l’agenda del seu mandat. La nacionalització del canal de Suez va originar la contrarietat de les potències europees de França i la Gran Bretanya, màxims accionistes de la construcció, que es van ajuntar amb l’estat hebreu per envair el territori egipci, fet que va motivar una forta crítica dels Estats Units i la Unió Soviètica (URSS), en una de les poques ocasions en què tots dos països es van posar d’acord durant la Guerra Freda. La retirada dels ocupants va suposar una gran victòria moral de Nasser, que, a poc a poc, es va anar acostant a la URSS, que va acabar assumint el finançament de la presa d’Aswan. El rais egipci va cercar la unió de tots els estats àrabs i fins i tot va fusionar el seu país amb la Síria de Hafiz al Assad, la República Àrab Unida, que va tenir escassa vigència, però el vincle entre els dos líders va continuar per preparar una gran guerra contra Israel. Tanmateix, finalment va ser l’exèrcit hebreu qui va atacar els seus adversaris en un conflicte llampec que va rebre el nom de Guerra dels Sis Dies, que va finalitzar amb un terrible desastre per als combatents àrabs, en línies generals, i un rotund fracàs de Nasser, que va morir pocs anys després, en l’aspecte individual.