GEORGE H. BUSH

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: Milton (1924).

Càrrec principal: president dels Estats Units.

Dècada més important: 90.

El més positiu: la fi de la Guerra Freda.

El més negatiu: amb ell, la política del Partit Republicà, molt activa en afers bèl·lics, es va esgotar.

Després dels dos mandats ultraconservadors i d’intensa activitat bèl·lica de Ronald Reagan, del qual en va ser vicepresident, George H. Bush va allargar fins als 12 anys el domini republicà a la presidència dels Estats Units, arran de vèncer el demòcrata Michael Doukakis als comicis de 1988, encara que va ser derrotat per Bill Clinton en les eleccions de 1992. Bush, iniciador d’una important i força dretana nissaga de polítics nord-americans (el seu fill George W., per exemple, també va arribar a la presidència l’any 2000), va estar en el lloc idoni i en el temps adequat, doncs durant el seu període com a màxim mandatari dels Estats Units, va finalitzar la Guerra Freda, es va unificar Alemanya, es va desmembrar la Unió Soviètica i va desaparèixer el comunisme a Europa Occidental. El polític texà va passar igualment a la història per la Guerra del Golf, contesa originada arran de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq de Saddam Hussein, conflicte que va acabar amb un triomf llampec de les forces de l’OTAN comandades per l’exèrcit nord-americà. 

JOSIP BROZ TITO

País: Iugoslàvia.

Lloc i any de naixement: Kumrovec (1892).

Lloc i any de defunció: Ljubljana (1980).

Càrrec principal: president de la república Federal de Iugoslàvia.

Dècada més important: 50.

El més positiu: líder dels No Alienats.

El més negatiu: el seu règim no va deixar de ser una dictadura.

Cap dels partisans que van lluitar contra l’ocupació nazi als Balcans, després de la finalització de la Segona Guerra Mundial amb la derrota alemanya, Josip Broz, conegut amb el sobrenom de Tito, va convertir-se en president de la República Federal de Iugoslàvia, mitjançant un règim de tipus socialista que va recuperar la regió de l’Istria, envaïda pel líder feixista italià Benito Mussolini, i va trencar relacions amb la Unió Soviètica (URSS), comandada per Josip Stalin, fet que li va permetre fe ús d’un comunisme de caire més humà, tolerant, flexible i menys combatiu amb el món occidental, encara que el seu règim va constituir igualment una dictadura. Tito va abanderar, en el pla exterior, juntament amb altres líders mundials com l’indi Jawahartal Nerhu, l’indonesi Mohammad Sukharto o l’egipci Abdel Gamal Nasser, el moviment dels Països No Alineats, formació que desitjava mantenir una equidistància entre els blocs capitalista i comunista, encapçalats respectivament pels Estats Units i la URSS, i aconseguir una substancial millora socioeconòmica de les diferents regions del Tercer Món, moltes d’elles recentment independitzades. En el marc interior, el líder iugoslau va mantenir la unitat de les diferents repúbliques, fet que no es va poder mantenir arran de la seva mort, convertint-se els Balcans en terra de cruentes i sanguinàries guerres ètniques.     

LEONID BREZNEV

País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Kamenskoie (1906).

Lloc i any de defunció: Moscou (1982). 

Càrrec principal: president de la Unió Soviètica.

Dècada més important: 70.

El més positiu: els Jocs Olímpics de Moscou.

El més negatiu: la invasió de l’Afganistan.

Arran de la destitució del sempre imprevisible Nikita Krhustxov, el més serè, gris i pragmàtic Leonid Breznev es va convertir en el màxim mandatari de la Unió Soviètica (URSS). Durant bastants anys, Breznev va mantenir una política de distensió, o de coexistència més o menys pacífica, amb els Estats Units, encara que això no va evitar que hi tinguessin lloc friccions per diferents conflictes, com el de la Guerra del Vietnam, en què la URSS va ajudar de manera econòmica i logísticament el Vietnam del Nord comunista. Durant la llarga etapa del polític d’origen ucraïnès, es va reprimir de forma violenta l’esperançadora Primavera de Praga, quan el Txecoslovàquia cercava un socialisme més humà; la URSS va perdre la carrera espacial contra els Estats Units, quan aquests van ser capaços de portar un coet a la lluna, i es va envair l’Afganistan, el particular “Vietnam” de la potencia comunista, que va suposar el principi de la fi de l’estat soviètic i que li va valdre a Breznev el boicot nord-americà i d’altres països als Jocs Olímpics de Moscou.  

WILLY BRANDT

País: Alemanya.

Lloc i any de naixement: Lübeck (1913).

Lloc i any de defunció: Berlín (1992).

Càrrec principal: canceller de la República Federal Alemanya.

Dècada més important: 70.

El més positiu: intentar aproximar les dues alemanyes.  

El més negatiu: el terrorisme.

Herbert Karl Frahm, conegut amb el pseudònim de Billy Brandt, va haver d’exiliar-se, en primer lloc, a Noruega, quan Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya i, en segon lloc, després de la invasió nazi del país escandinau, a la veïna i neutral Suècia. De retorn al seu país, arran de la finalització de la Segona Guerra Mundial, Brandt va convertir-se en líder del partit socialdemòcrata i va ocupar càrrecs importants com el d’alcalde de la llavors dividida Berlín i de ministre d’assumptes exteriors, fins a ser nomenat canceller de la República Federal Alemanya. Des d’aquesta posició, el polític de Lübeck va apropar-se a la República Democràtica Alemanya (Ostopolitik), en particular, i al bloc de l’est comunista, encapçalat per la Unió Soviètica, en general, en una política de distensió que li va valdre el premi Nobel de la Pau. Els factors més negatius del seu mandat van ser l’inici de la crisi econòmica, motivada per l’augment desmesurat del preu del petroli; el terrorisme protagonitzat pel bloc Baader - Meinhof i un escàndol d’espionatge que va obligar-lo a presentar la seva dimissió. Brandt ha estat un gran referent per a diferents líders de la socialdemocràcia europea.  

TONY BLAIR

País: Regne Unit.

Lloc i any de naixement: Edimburg (1953).

Càrrec principal: primer ministre britànic.

Dècada més important: 90.

El més positiu: l’avançament en les converses de pau a l’Ulster.

El més negatiu: la Guerra de l’Iraq.

Arran de ser elegit primer ministre, Tony Blair va acabar amb una llarga era marcada pels governs conservadors al Regne Unit, en primer lloc, per la compulsiva i polèmica època ultraliberal liderada per Margaret Thatcher, coneguda com la Dama de Ferro, i, en segon lloc, per l'epapa més tranquil·la del seu successor John Major, a qui el polític escocès va batre clarament en les eleccions. Blair, que va iniciar una nova via en el centreesquerra britànic, que va influir en la socialdemocràcia europea, va aconseguir fets força positius durant el seu llarg mandat, com l’important creixement econòmic que va viure la Gran Bretanya, el descens de l’atur, un acostament a la Unió Europea o, molt especialment, les converses de pau que van tenir lloc a Irlanda del Nord, les quals s’havien encallat i fins i tot agreujat durant el període de Thatcher, i que van propiciar grans avenços per arribar a un acord en el greu conflicte de l’Ulster. Altrament, l’estadista d’Edimburg no va estar gens encertat, en la seva estreta col·laboració amb el president nord-americà George W. Bush, en el moment de declarar la guerra a l’Iraq de Saddam Hussein.

MENAHEM BEGIN

País: Israel.

Lloc i any de naixement: Brest – Litovsk (1913).

Lloc i any de defunció: Jerusalem (1992).

Càrrec principal: primer ministre d’Israel.

Dècada més important: 70.

El més positiu: els acords de Camp David.

El més negatiu: les massacres de Sabra i Xatila.

Nascut a la localitat polonesa de Brest – Litovsk, Menahem Begin, fugint de l’horror nazi, va emigrar a Orient Mitjà, quan es va convertir en membre d’un grup radical i extremista que fins i tot va cometre algun atemptat de tipus terrorista contra interessos del Regne Unit, protector de Palestina arran de la finalització de la Segona Guerra Mundial, en un període en què el poble hebreu cercava la confecció d’un estat propi. Una vegada instaurat l’estat d’Israel l’any 1948, Begin es va mantenir en l’oposició fins que, durant la dècada dels 70, va guanyar els comicis de primer ministre com a líder del Likud, el partit dretà i conservador, i va acabar amb el tradicional domini dels laboristes. Una vegada en el càrrec, es va intensificar la construcció d’assentaments en territoris ocupats després de la Guerra dels Sis Dies i es va envair el veí Líban, país en què les milícies falangistes van cometre la terrible matança en els camps de refugiats palestins de Sabra i Xatila, on van morir ancians, dones i nens, aparentment sense que els responsables israelians, entre ells el futur primer ministre Ariel Sharon, fessin tot el possible per impedir-ho. Paradoxalment, Begin va signar a la localitat nord-americana de Camp David, i davant la presència del president dels Estats Units Jimmy Carter, la pau amb el rais egipci Anwar al Sadat, fet que va suposar que l’estat jueu tornés el Sinaí al país nord-africà.      

FULGENCIO BAUTISTA

País: Cuba.

Lloc i any de naixement: Banes (1901).

Lloc i any de defunció: Guadalmina (1973).

Càrrec principal: president de Cuba.

Dècada més important: 50.

El més positiu: acabar amb una dictadura.

El més negatiu: crear-ne una altra.

Fulgencio Batista, un militar d’origen humil que es va llicenciar en Periodisme i fins i tot va exercir d’escriptor, va acabar amb la dictadura representada a Cuba per Gerardo Machado, període en el qual va prendre el poder des de l’ombra i en què es va redactar una constitució força avançada i progressista, amb l’intent de reduir la pobresa i la desigualtat social a l’illa caribenya. No obstant, amb el pas dels anys i després de provocar un cop d’estat, Batista va acabar instaurant una fèrria, dura, repressiva i cruenta dictadura, on fets com els empresonaments de caràcter polític, la tortura o les execucions van ser una característica corrent i continuada. Durant el seu règim autoritari, el president cubà va mantenir estretes relacions amb els Estats Units, que van fer grans inversions en productes agrícoles del país com el sucre o el tabac, i amb la màfia nord-americana, circumstància que va convertir el govern cubà en altament corrupte. Si bé és veritat que Batista va salvar un primer intent de revolució de caire nacionalista i socialitzant liderat per Fidel Castro, no va poder impedir el segon, arran del qual es va exiliar a la República Dominicana de Rafel Leónidas Trujillo, la Portugal d’Oliveira Salazar i l’Espanya de Francisco Franco, lloc on va morir.

MUSTAFA KEMAL ATATÜRK

País: Turquia.

Lloc i any de naixement: Tesalònica (1881).

Lloc i any de defunció: Istanbul (1938).

Càrrec principal: president de la República de Turquia.

Dècada més important: 20.

El més positiu: lliurar el vot a les dones.

El més negatiu: problemes amb algunes minories ètniques.

Bregat i prestigiós militar, Mustafa Kemal va participar en els principals conflictes en què va hi va prendre part l’Imperi Otomà durant els inicis del segle XX, és a dir, les Guerres Balcàniques i de manera molt especial la Primera Guerra Mundial, conflicte en què els turcs van ser alguns dels grans derrotats, fins el punt que arran dels diferents acords de pau, l’imperi va desaparèixer. Posteriorment, Kemal va portar a terme un cop d’estat, va assolir el poder del país i Turquia va aconseguir plena autonomia i llibertat, període en què, ja conegut com a Atatürk (Pare dels Trucs) va començar una sèrie de profundes reformes en un estat econòmicament i des del punt de vista social molt endarrerit, com van ser un augment de la producció industrial, l’adopció del calendari Gregorià, l’ús de l’alfabet llatí, la modernització i occidentalització del país o donar dret de sufragi a les dones, sent un dels primers estats europeus en fer-ho. En el pla negatiu, a més d’una excessiva militarització de la societat, cal significar la discriminació d’algunes minories, com l’armènia, la grega o la kurda.