POL POT

País: Cambodja.

Lloc i any de naixement: Kompong Thom (1928).

Lloc i any de defunció: Sa Ngaam (1998).

Càrrec principal: president de Cambodja.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la lluita contra les ocupacions exteriors.

El més negatiu: un extermini horrible.

Opositor a la colonització francesa i l’ocupació japonesa d’Indoxina, Pol Pot va habitar i estudiar uns anys a París, per, de tornada a Cambodja, fundar la radical i extrema associació dels Khmers Rojos, d’ideologia comunista de caire maoista. Després de lluitar contra el príncep Norodon Sihanuk i el dictador Lon Nol, es va fer amb el poder, des del qual va iniciar un règim autoritari que va perpetrar un dels pitjors genocidis del segle XX. Pot va eliminar la vida urbana, la circulació monetària i qualsevol rastre d’occidentalització al país i va portar a terme la detenció de col·lectius com els anomenats burgesos, les classes mitjanes o els sector dels intel·lectuals, els quals van ser empresonats, reclosos en camps de concentració, condemnats a realitzar treballs forçats o directament executats sense judici. Es calcula que durant el període de govern dels Khmers, van morir a l’estat del sud-est asiàtic entre un milió i mig i dos milions de persones, per fam, malalties no tractades, tasques forçades o assassinats. La invasió del veí Vietnam, d’idees comunistes properes a la influència de la Unió Soviètica, va provocar la fugida de Pot i els seus partidaris a la selva, lloc on va morir per un atac cardiovascular.

AUGUSTO PINOCHET

País: Xile.

Lloc i any de naixement: Valparaíso (1915).

Lloc i any de defunció: Santiago de Xile (2006).

Càrrec principal: president de la república xilena.

Dècada més important: 70.

El més positiu: convocar el referèndum que va acabar perdent.

El més negatiu: una cruent i sanguinària dictadura.

Cap de l’exèrcit durant el govern del polític socialista Salvador Allende, pocs mesos més tard que el dirigent progressista evités una sublevació, Augusto Pinochet, que va comptar amb el suport de la CIA, no va tenir inconvenient en protagonitzar el cop d’estat militar a Xile que va acabar amb el govern democràtic i la vida del mandatari. Una vegada instal·lat al poder, Pinochet va portar a terme una terrible, cruent, sanguinària i salvatge dictadura, que va provocar un munt de morts, empresonaments, represàlies i exilis, en una de les pitjors repressions que ha viscut el món amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial. Quasi dues dècades després de realitzar el cop, i motivat per les protestes del poble xilè i les pressions internacionals, el militar va accedir a decretar un referèndum sobre la seva continuïtat, segurament amb la sensació de guanyar-lo sense problemes. No obstant, i malgrat que les enquestes el donaven com a vencedor, va perdre el plebiscit, fet que no va evitar que seguís sent el màxim exponent de l’exèrcit fins el dia de la seva mort. Durant els últims anys de la seva vida, va ser arrestat en un viatge a Londres arran d’una acusació del jutge espanyol Baltasar Garzón.  

PHILIPPE PÉTAIN

País: França.

Lloc i any de naixement: Cauchy – à – la - Tour (1856).

Lloc i any de defunció: Yeu (1951).

Càrrec principal: general francès.

Dècada més important: 40.

El més positiu: heroi francès en la Primera Guerra Mundial.

El més negatiu: cap de la França ocupada pels nazis.

Arran de ser un dels generals francesos més decisius durant la Primera Guerra Mundial, especialment en la defensa de la ciutat de Verdum davant les tropes germàniques, Philippe Pétain va ser designat mariscal per les màximes autoritats de l’estat, per, posteriorment, participar en la Guerra del Marroc i ser nomenat ministre de Defensa i d’Estat. Quan l’exèrcit nazi alemany va envair França en els inicis de la Segona Guerra Mundial, Pétain va ser l’home encarregat de pactar un armistici amb el Adolf Hitler, període en què es va convertir en el màxim dirigent de la França ocupada, amb capital a la localitat de Vichy. Si bé en un primer moment l’opinió pública francesa va pensar que l’acció del militar havia estat un mal menor, la posterior heroïcitat d’un altre general, Charles de Gaulle, de comandar la resistència, va posar en mala posició Pétain, que després del triomf aliat en la contesa, es va refugiar en la neutral Suïssa. Tanmateix, finalment es va presentar davant les autoritats judicials franceses, que el van jutjar i condemnar a mort acusat de traïció, pena que va commutar De Gaulle per la seva avançada edat i el seu brillant passat. Pétain va morir complint cadena perpètua a l’illa de Yeu. 

JUAN DOMINGO PERÓN

País: Argentina.

Lloc i any de naixement: Lobos (1895).

Lloc i any de defunció: Buenos Aires (1974).

Càrrec principal: president d’Argentina.

Dècada més important: 50.

El més positiu: fer costat al sector obrer.

El més negatiu: el populisme.

El polític i militar Juan Domingo Perón ha personificat una de les ideologies més eclèctiques, estranyes i contradictòries que van tenir lloc durant el segle XX: d’una banda, el dirigent argentí es va acostar profundament al sector dels treballadors i obrers i va dictaminar unes lleis al seu favor d’un caràcter molt pròxim al comunisme. D’altra banda, el mandatari de Lobos es va definir per un tarannà radicalment populista, autoritari, disciplinari i nacionalista, que el va apropar en ocasions a teories de caire feixista, sense oblidar que, quan es va veure obligat a exiliar-se, ho va fer a l’Espanya presidida per la dictadura de Francisco Franco. Elegit president en dues ocasions durant la dècada dels 50, en el primer mandat hi va tenir lloc la mort d’Eva Duarte, la seva primera esposa, que va fer gala d’un enorme carisma cap a les societats més populars del país, mentre que no va poder finalitzar la segona legislatura arran d’un cop d’estat militar, que, com ja s’ha indicat, el va obligar a retirar-se a l’estat espanyol. En el decenni dels 70 va recuperar el poder, amb l’exercici del qual va trobar la mort, moment en què la seva segona dona, María Estela Martínez, el va rellevar, sent víctima d’un nou cop d’estat, aquest provocat pel general Jorge Videla, que va instaurar una terrible, fèrria i sanguinària dictadura.  

GEORGE PATTON

País: Estats Units.

Lloc i any de naixement: San Gabriel (1885).

Lloc i any de defunció: Heidelberg (1945).

Càrrec principal: general nord-americà.

Dècada més important: 40.

El més positiu: un militar innovador.

El més negatiu: un caràcter complicat.

Seguint l’estela d’alguns familiars, George Patton va formar-se com a militar i va participar en la Primera Guerra Mundial. Durant el període d’entreguerres, va ser un dels màxims defensors de la utilització dels tancs blindats, que tindrien un ús exhaustiu durant la Segona Guerra Mundial, en què el general californià va ser un dels grans protagonistes en el bàndol aliat. Inicialment, Patton va ser enviat al nord d’Àfrica, on va aconseguir brillants triomfs davant els alemanys d’Erwin Rommel. Posteriorment, el militar nord-americà va ser clau en la invasió de l’illa italiana de Sicília, encara que va tenir un paper més aviat secundari en el desembarcament de Normandia, en què van prevaler les decisions del seu compatriota Dwight Eisenhower i el britànic Bernard Montgomery. Finalment, les accions de Patton van ser decisives en la reconquista de les places franceses de Le Mans, Orleans, Reims o Metz; en la Batalla de les Ardenes o en l’ocupació de l’Alemanya nazi. Després de la finalització del conflicte, Patton, un home amb innovades tècniques d’estratègia militar, al mateix temps molt rigorós amb els seus subordinats, però bastant lliure alhora d’obeir ordres, va abandonar per discrepàncies amb els tractats de pau, morint poc més tard en un accident d’automòbil.   

OLOF PALME

País: Suècia.

Lloc i any de naixement: Estocolm (1927).

Lloc i any de defunció: Estocolm (1986).

Càrrec principal: primer ministre suec.

Dècada més important: 70.

El més positiu: gran influència en polítics socialdemòcrates.

El més negatiu: un assassinat que va commocionar un país pacífic.

Una influència inqüestionable per a molts líders socialistes i socialdemòcrates europeus, entre els quals es podrien destacar homes com el portuguès Mário Suares o l’espanyol Felipe González, el suec Olof Palme va decidir abandonar la tradicional neutralitat del seu país, la qual va exercir per exemple durant la Segona Guerra Mundial. Fervent defensor dels drets humans, va lluitar per a la independència de les colònies del Tercer Món, que van aconseguir la majoria d’elles la seva sobirania una vegada finalitzat el gran conflicte planetari; va ser un flagell per a dictadures europees com la portuguesa o l’espanyola, fomentant manifestacions quan el dictador Francisco Franco va dictaminar les seves últimes sentències de mort; va criticar intensament els Estats Units quan aquests van entrar en la Guerra del Vietnam, un dels punts àlgids de la Guerra Freda; va mostrar la seva disconformitat amb la Unió Soviètica, quan aquesta va reprimir la Primavera de Praga o va envair l’Afganistan, i va ser el primer mandatari occidental en visitar la Cuba de Fidel Castro. A nivell local, la crisi dels anys 70 va dificultar la introducció de l’estat del benestar de l’estat escandinau, del qual en va ser un gran defensor, fet que li va costar perdre les eleccions, encara que més tard recuperaria la posició de primer ministre, quan va ser assassinat. 

MOHAMMAD REZA PAHLEVI

País: Iran.

Lloc i any de naixement: Teheran (1919).

Lloc i any de defunció: el Caire (1980).

Càrrec principal: xa de l’Iran.

Dècada més important: 50.

El més positiu: les intencions de la Revolució Blanca.

El més negatiu: una dictadura de caràcter repressiu.

Segon representant de la dinastia Pahlevi a l’Iran, va substituir el seu pare Reza Kahn arran que aquest es veiés forçat a dimitir per britànics i soviètics, per la seva escassa col·laboració en la lluita contra l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Mohammad Reza va veure com el seu poder polític minvava clarament amb el nomenament de l’esquerranista Mohammad Mossadequ com a primer ministre, qui va portar a terme la nacionalització de diverses empreses amb capital estranger, fet que va motivar que les tropes de la Gran Bretanya i els Estats Units fomentessin un cop d’estat que va situar Pahlevi de nou com l’home fort de l’estat asiàtic. Durant el seu llarg mandat com a xa, el monarca va modernitzar i occidentalitzar el país, mentre que amb l’anomenada Revolució Blanca, va intentar millorar la situació dels camperols, els obrers i les dones, que van tenir dret a sufragi. No obstant, la negativa dels sectors més tradicionals de l’Iran a acceptar les mesures de Pahlevi, la persistència de la misèria en les capes socials més baixes, fet molt contrastat amb la fastuositat i riquesa de la família reial; l’enorme corrupció, la sagnant i cruenta repressió de la SAVAK, la policia secreta del règim, i l’exili del carismàtic clergue Rudollah Khomeini van ser factors decisius per a l’esclat de la revolució, en principi de caràcter heterogeni, que va obligar a l’abdicació del xa, que va morir al Caire poc després d’abandonar el país.    

DANIEL ORTEGA

País: Nicaragua.

Lloc i any de naixement: la Libertad (1945).

Càrrec principal: president de Nicaragua.

Dècada més important: 80.

El més positiu: la revolució sandinista.

El més negatiu: haver de combatir la Contra.

Militant opositor a la llarga, cruent i terrible dictadura de la família Somoza a Nicaragua, va combatre com a líder del Front Sandinista d’Alliberament Nacional l’últim representant de la nissaga, Anastasio. Una vegada enderrocat el govern totalitari, que va comptar amb el suport nord-americà, Daniel Ortega va ocupar la presidència del país, en què va aplicar mesures de caràcter comunista, com una reforma agrària o la nacionalització de diferents empreses. Aquest fet, com la seva aproximació a la Cuba de Fidel Castro, que havia atorgat el seu ajut a la revolució nicaragüenca, o fer costat a la revolta salvadorenca, van provocar un fort rebuig dels Estats Units, que sota la presidència del conservador i republicà Ronald Reagan, van finançar la Contra, grup opositor al règim sandinista establert a Hondures. En una època en què el comunisme havia desaparegut al continent europeu, amb la consegüent caiguda de la Unió Soviètica, Ortega va perdre les eleccions contra Violeta Chamorro, vídua de Pedro Joaquín Chamorro, periodista assassinat durant la dictadura somozista. Després de cedir en altres comicis davant Arnoldo Alemán i Enrique Bolaños, Ortega va tornar a la presidència de Nicaragua amb un programa més moderat, cosa que no va impedir la seva estreta col·laboració amb el líder bolivarista veneçolà Hugo Chávez.