ADOLFO SUÁREZ

País: Espanya.

Lloc i any de naixement: Cebreros (1932).

Lloc i any de defunció: Madrid (2014).

Càrrec principal: president del govern espanyol.

Dècada més important: 70.

El més positiu: la transició.

El més negatiu: el passat franquista.

Ministre del Movimiento durant els últims temps de la dictadura franquista, Adolfo Suárez va ser designat pel nou rei Joan Carles I de Borbó president del govern espanyol en substitució del conservador Carlos Arias Navarro. Des d’aquest càrrec, el polític castellà va iniciar la transició cap a la democràcia, amb l’aprovació d’una constitució i la convocatòria d’eleccions, que va vèncer la Unió de Centre Democràtic, el partit que va fundar i que ell mateix encapçalava. Després de guanyar uns nous comicis, Suárez, que va haver de fer front a una greu crisi econòmica i a un atur desbordat, va presentar la seva dimissió, atorgant el testimoni a Leopoldo Calvo Sotelo, encara que abans va haver d’abordar un intent de cop d’estat militar portat a terme pel tinent de la Guardia Civil Antonio Tejero, que finalment va ser aturat. Uns anys més tard, en ple domini socialista de Felipe González, va tornar a la política com a líder del Centre Democràtic i Social, amb el qual va tornar a les Corts, si bé aviat va abandonar per sempre l’activitat. Va morir després d’una llarga malaltia.

JOSIP STALIN

País: Unió Soviètica.

Lloc i any de naixement: Gori (1879).

Lloc i any de defunció: Moscou (1953).

Càrrec principal: màxim mandatari soviètic.

Dècada més important: 40.

El més positiu: la victòria davant l’Alemanya nazi.

El més negatiu: els assassinats, les purgues i les deportacions.

Arran de la mort de Vladimir Lenin, dos dels seus principals col·laboradors, Leon Trotski i Josip Stalin, es van disputar el poder de la Unió Soviètica (URSS), resultant vencedor el segon d’ells, provocant l’exili del primer a Mèxic, país on va ser assassinat. Una vegada instal·lat com a màxim dirigent de la URSS, Stalin es va caracteritzar pels enormes i continuats empresonaments, persecucions, purgues, degradacions, detencions, deportacions a gulags de Sibèria o assassinats d’una gran quantitat d’adversaris, alguns cops simplement aparents rivals, producte d’una malaltissa paranoia. Altres fets del seu llarg i polèmic mandat van ser la total eliminació de la propietat privada agrària, amb la instal·lació de factories públiques o col·lectives, i el gran esforç per industrialitzar el país, amb un protagonisme clar de la fabricació pesada en detriment de la lleugera i de bens de consum. Un altre factor clau com a principal dirigent de la URSS va ser el seu ambigu paper en la Segona Guerra Mundial: en primer lloc, va pactar amb el líder alemany nazi Adolf Hitler pel repartiment de Polònia, però després de la invasió de les tropes germàniques del territori soviètic, va lluitar al costat del bàndol aliat, posició des de la qual va resistir l’agressió, va avançar cap a occident, va ocupar Berlín i va assistir a les conferències de Teheran, Ialta i Potsdam per preparar la postguerra amb els representans dels Estats Units i la Gran Bretanya. Va morir durant els inicis de la Guerra Freda i va ser substituït per Nikita Hrustxov, qui va atacar el seu paper com a màxim governant.       

ANASTASIO SOMOZA

País: Nicaragua.

Lloc i any de naixement: León (1925).

Lloc i any de defunció: Asunción (1980).

Càrrec principal: president nicaragüenc.

Dècada més important: 60.

El més positiu: no va ser qui va iniciar un dels pitjors règims del segle XX.

El més negatiu: darrer representant d’una terrible dictadura.

Durant bona part del segle XX, la família Somoza va governar l’estat centreamericà de Nicaragua mitjançant una dictadura caracteritzada per la repressió, l’explotació dels camperols, una penosa corrupció, el nepotisme, unes eleccions que no van ser una altra cosa que una farsa o l’eliminació d’opositors, com Augusto Calderón Sandino o Pedro Joaquín Chamorro. Anastasio va ser el darrer representant de la nissaga, que va convertir Nicaragua pràcticament en la seva finca, raó, que com les exposades anteriorment, no va suposar cap impediment perquè el seu règim tingués el suport dels Estats Units, els quals van ajudar a fundar la temible Guàrdia Nacional, eina repressiva. Pel que fa al període concret del darrer dels Somoza, cal significar també l’augment irrefrenable de la seva fortuna, a mesura que el poble nicaragüenc continuava submergit en la pobresa i la misèria; el ja comentat assassinat de Chamorro, un opositor de caràcter moderat, o l’aprofitament personal dels diners arribats al país per pal·liar el terrible terratrèmol del qual va ser víctima Managua, la capital de l’estat. Les ofensives del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, liderat per Daniel Ortega i Edén Pastora, i el distanciament de l’administració nord-americana presidida pel demòcrata i progressista Jimmy Carter, van provocar la seva caiguda, l’exili inicial a Florida i el definitiu al Paraguai del dictador Alfredo Stroessner, país on va morir arran d’un atemptat.    

CHIANG KAI SHEK



País: Xina / Taiwan.

Lloc i any de naixement: Fonghien (1887).

Lloc i any de defunció: Taipei (1975).

Càrrec principal: president xinès i taiwanès.

Dècada més important: 40.

El més positiu: l’esperit de resistència.

El més negatiu: la derrota davant Mao Tse Tung.

Amb orígens marcats per la ideologia comunista, posteriorment, Chiang Kai Shek va realitzar un canvi polític radical quan va presidir la República de la Xina, fundada a la ciutat de Nanquín, mitjançant un règim de caire nacionalista, conservador i dictatorial, que va fer ús del nepotisme. El líder xinès es va enfrontar fermament als comunistes encapçalats pel carismàtic Mao Tse Tung, als quals va reprimir i aïllar en zones del centre del país, encara que la terrible invasió japonesa va unir els dos bàndols per derrotar l’enemic comú, cosa que finalment van poder fer, després de la Segona Guerra Mundial, gràcies igualment a l’ajut britànic. Una vegada desaparegut el perill nipó, arran de la gran marxa dels homes de Mao es va reiniciar la guerra civil, que va finalitzar amb la victòria comunista que va implantar la República Popular, fet que va obligar Chiang a exiliar-se a l’illa de Taiwan, on va implantar un altre govern autoritari i en què va exercir de president fins el dia de la seva mort. El líder nacionalista va comptar amb el suport i la protecció dels Estats Units, circumstància clau perquè Taiwan fos la representant xinesa, durant molts anys, a l’Organització de les Nacions Unides i perquè acabés en fracàs un intent d’invasió a l’illa de la República Popular.